Augusto Magaña - 13/06/18
Nadia Ghulam va venir a Badalona fa 12 anys, després d'abandonar el seu natal Afganistan. Durant deu anys es va haver de fer passar pel seu difunt germà per evitar les restriccions del règim talibà contra les dones i així poder treballar per mantenir la seva família. Aquesta història la relata en la novel·la 'El secret del meu turbant', amb la qual va guanyar el Premi Prudenci Bertrana de novel·la en 2010. Ara, aquesta escriptora i activista ajuda a immigrants com ella a integrar-se i sentir-se més còmodes en el seu país d’acollida, a través de l'ONG 'Ponts per la pau'.
Per què vas venir a viure a Catalunya el 2006?
Vaig arribar a Catalunya per sotmetre’m a uns tractaments mèdics per tractar les ferides que em va deixar una bomba que va caure a casa. Fins als setze anys vaig ser analfabeta i no vaig tenir la possibilitat d’anar a l’escola per culpa de la guerra a l’Afganistan.
Vas venir també a estudiar, llavors?
Vaig estudiar un grau superior d'informàtica, un altre grau superior d'integració social i després la carrera d'educació social. Ara estic fent un Màster de Desenvolupament Internacional a la Universitat de Barcelona. D’ençà que he arribat fins ara no he perdut ni un dia, perquè m’he sentit molt realitzada de poder estudiar.
Per què decideixes crear ‘Ponts per la pau’?
Va néixer de la idea que qualsevol persona hauria de tenir l’oportunitat d’estudiar. Jo vaig ser molt afortunada, perquè vaig tenir un grup de professores voluntàries que em van ensenyar el català i el castellà. Em van obrir les portes per conèixer la ciutat on em van acollir i per això vaig crear l’ONG amb elles.
Va ser la feina d’aquestes professores la que va ajudar-te a sentir-te més acollida a la ciutat?
Venien a buscar-me a casa, però al principi jo no volia sortir. Quan surts del teu país vens amb un dol que no et ve de gust fer res, perquè tu no vols deixar la teva terra. Ara les hi agraeixo que em van fer sortir de casa i em van acompanyar en un moment molt difícil amb molta perseverança. Per això ara jo faig amb altres el mateix que elles van fer amb mi.
Quin és el principal objectiu de l’associació?
Hi ha gent que potser porten sis o set anys aquí i no dominen el castellà ni el català, ni tan sols coneixen la seva ciutat de forma que la puguin gaudir, només la veuen com un lloc per dormir. La nostra missió és que ells vegin que si t’impliques i t’ajuntes amb altres pots convertir aquesta ciutat en la teva llar.
Creus que una bona integració depèn només de cada persona o que hi ha raons estructurals?
Moltes vegades molts veïns diuen 'aquests no s'adapten', però quantes vegades ens molestem en anar a Llefià i a Sant Roc per parlar amb les dones d'allà i convidar-les a venir al centre de la ciutat? Per ajuntar aquests barris es necessita gent amb molta perseverança. Hem tingut alumnes que una vegada han acabat s’han fet voluntàries i han ajudat la gent dels seus països que venen cap aquí. S’han convertit en agents per la pau.
Com ajuda als immigrants el fet d’aprendre la llengua i la cultura del seu nou país?
T’ajuda a construir la teva comunitat i a no sentir-te sola. Intentem transmetre que tots podem ser ponts per la pau, perquè persones com jo, que estàvem desesperats i no teníem esperances de continuar, ara estem portant projectes per treballar per la pau. En lloc de pensar que els immigrants venen a treure els llocs de treball als locals s’ha de pensar quines eines es poden donar als immigrants per tal que ells puguin millorar el seu país i així tornar.
Feu alguna cosa per intentar ajudar als països d’origen?
Portem també un altre projecte amb nens i nenes de l’Afganistan. Crec en la dignitat i la independència de les persones i per això, per trencar una mica amb aquesta idea de la caritat, a aquests nens els hi donem l’oportunitat de treballar. Cada mes els hi donem un llibre i una llibreta i ens han de fer un resum. D’aquesta manera fomentem la lectura i ells se senten dignes perquè estan treballant.
Vas molt sovint a l’Afganistan?
Un cop l'any només, però dos o tres dies a la setmana em connecto amb els nens a través de Skype. A banda, tinc la meva família allà i com que soc la cap de la família he de mantenir als meus pares que estan malalts. Per això no puc deixar de treballar.
Treballes només a ‘Ponts per la pau’ o fas també altres feines per ajudar a la teva família?
Faig diverses coses, com conferències i xerrades a les escoles, on parlo de la meva experiència personal. Després, també faig càtering de cuina afganesa a domicili i, si no hi arribo amb aquestes dues coses, vaig també a un bar a treballar unes hores per tenir uns cèntims més. Aquests diners que guanyo els envio a la meva família a l'Afganistan.
Trobes a faltar el teu país?
Cada vegada que torno em sembla tot molt estrany. Aquí, en canvi, em sento com un de vosaltres. A l’Afganistan soc una estrangera, perquè aquí he après moltes coses que en un país en guerra han desaparegut.
16/05/25
El jutge cita Albiol com a imputat per revelar dades mèdiques d’un home sense llar mort en un centre hospitalari local.
15/05/25
Badalona té en un magatzem l’escultura d’homenatge a les víctimes del nazisme
15/05/25
La campanya per la defensa judicial dels camins rurals assoleix i supera els objectius inicials
09/05/25
L’Ajuntament de Badalona renuncia al projecte Joventut Esportiva Societat Activa JESA.
