“Hi ha coses més importants a la vida com per estar obsessionat amb la política”

 Barrachina, a la plaça de la Vila / Foto: J. Torres

Javier Torres - 27/09/18         

   

Bernat Barrachina (@bernibarrachina) era veí de Llefià fins que va marxar a Madrid per viure aventures televisives a programes com 'El Hormiguero' o 'Tonterías las justas'. Guionista, humorista...fuig de les etiquetes però ha fet quasi de tot a tele i ràdio. Ara, des de fa uns mesos, és coordinador de Comunicació de l'Ajuntament de Badalona

 

Com comença la teva aventura a la tele?

 

L'aventura comença a Ona Mar Ràdio, a Llefià. Allà comencem un programa que es deia 'Con gafas y a lo loco'. Just també s'estrenava 'El Hormiguero' a Cuatro, els diumenges a la tarda. Vam trucar a Juan i Damián, els que fan de Trancas i Barrancas, per fer-los una entrevista, que va anar molt bé, vam riure molt. Ens van convidar al primer programa de 'El Hormiguero' de públic i, uns mesos més tard, els contractem per a un espectacle de monòlegs a Montgat, perquè arran del certamen de monòlegs de Badalona, ens van sortir algunes actuacions o treballs per programar monòlegs a guinguetes, sales, esdeveniments. Allà em van dir que Pablo Motos estava buscant guionistes, que li passés el meu CV. Jo llavors treballava al Círcol! I em va trucar Pablo i em va dir que el dilluns comencés. Era un dijous. Vaig pensar que estava boig, perquè ni em coneixia. Així que ho vaig deixar tot i em vaig anar cap a Madrid.

 

Com has arribat a l'Ajuntament?

 

Primer, perquè em vaig quedar sense treball i va coincidir amb la història del canvi de govern. Una mica de coneixement dels mitjans locals sí tenia, perquè havia col·laborat i fet coses a Ona Mar, Ràdio Pomar, Ràdio Ciutat, Televisió de Badalona. Tenia bona química amb tothom i van haver de pensar que el meu perfil s'ajustava una mica al que necessitaven i al càrrec que exerceixo. I de moment diria que han encertat! (riu).

 

Quan te n'adones per primer cop que la gent riu amb el que expliques o escrius?

 

Em costa etiquetar-me com a guionista o humorista...el que més he fet ha estat subdirigir, que és encara més complicat de classificar! Ningú et dirà 'Què ben subdirigit està aquest programa!' Jo crec que, en tot cas, caic simpàtic o en gràcia, perquè no em considero graciós ni dotat per fer humor. He hagut d'escriure monòlegs i acudits però no crec que sigui el meu punt fort. El meu paper acostuma a ser tenir una visió global d'un producte televisiu, crear un format, escriure-ho.

 

Hi ha alguna cosa en especial que t'apassioni?

 

La ràdio em xifla. Estar davant d'un micro enganxa molt, estar volant tu sol en un programa, jugues amb la paraula. Sóc molt consumidor de ràdio i m'ho passo molt bé. Té una màgia que no la té la tele, perquè a plató tot és bastant mentida. Perquè a la tele surti un acudit, s'ha d'escriure, passar per sis correccions, arriba a un assaig on es canvia...perds autenticitat. I ja el cinema i la publi, ni t'explico. Però el directe de la ràdio i el teatre...sobre un escenari no tant, perquè no m'agrada ser el centre d'atenció, ho passo fatal. No celebro els aniversaris per no ser el centre d'atenció. He presentat coses en teatres i esdeveniments i ho passo fatal. Vaig prometre no tornar a fer-ho.

 

El treball que hi ha darrera d'un programa està valorat? Guions, producció...

 

No, i per descomptat hi ha molts lliuraments de premis o certàmens on es premia al millor programa, al millor actor, millor presentador...però mai al millor creador, guionistes...Coses com 'El Intermedio', per exemple, sense els seus guionistes no són res, per molt que hi estigui Wyoming, hi ha un treball molt important darrere. A 'El Hormiguero', per exemple, el treball de producció que hi ha darrere és espectacular, perquè cada dia t'han de sorprendre amb l'artista que a Japó fa coses rares i aconseguir un camió que exploti mentre cau una piscina des d'un cinquè pis. Els que ens dediquem a això, sabem què hi ha darrere, però, en general, no se sap. Es personalitza molt en el director o el presentador. Funciona així. L'equip d'un programa normal pot superar les 60 o 70 persones.

 

I, a banda del reconeixement, com és la situació laboral?

 

És un treball molt inestable. Et poden fitxar en un lloc amb un sou normal, bé, però pot ser que estiguis en dues setmanes al carrer si el programa no funciona. La gent que treballem a la tele estem gairebé el mateix temps a l'atur que treballant. Perquè encara que estiguis en un programa d'èxit com ara 'Gran Hermano', per exemple, dura solament quatre mesos. Després, a l'atur. I llavors busca una altra cosa. La gent visible, presentadors i directius, cobren molt bé, la resta cobrem normal, però amb més inestabilitat. Al final només s'hi dedica qui té molta vocació.

 

Hi ha algun dels treballs o projectes en els que has participat que t'hagi agradat molt?

 

Els anys que vaig treballar a Melodia FM van ser els que em va donar més pena que s'acabessin,
perquè formes una família. Hi ha poca gent, moltes hores junts, comences a les 5 del matí, amb gent que s'acaba d'aixecar. Tot això uneix. Participes molt del programa. Ho recordo una època meravellosa.

 

I quins professionals t'han sorprès, en tot aquest temps?

 

La persona més desconcertant és Pablo Motos, perquè és un geni: s'ha bolcat al 100% amb el seu treball, li dedica més hores que ningú i té el programa al cap. És un programa d'autor, si el fes un altre, seria diferent. Està tan ficat que per a unes coses és brillant i per a unes altres és extravagant. També em va sorprendre el talent que té Florentino Fernández per fer riure, és brutal, li surt automàticament. En el moment que veu a algú trist, cap allà que hi va a fer una broma, a aixecar l'ànim. Ho fa amb el becari i amb el directiu, amb tot l'equip. I després Núria Roca, a la qual he conegut molt; tant de bo hi hagués tantes professionals com ella, sap el que fa i respecta molt a tothom.

 

No us fa res que, sovint, el mèrit de tot un equip se l'endugui una cara coneguda?

 

No, perquè és el primer que has d'acceptar quan entres en aquest món. És un treball en equip. Ni tan sols un acudit és totalment teu, perquè pot ser l'has escrit tu, però algú l'ha de llançar bé. Voler posar-se la medalla com a guionista em sembla una estupidesa. Les idees estan sobrevalorades: “Aquesta idea ha estat meva!”. Una idea pot ser una ocurrència, però perquè surti bé es necessita molt de treball. A qualsevol se li pot ocórrer ficar a un grup de gent en una casa amb càmeres, però el que té èxit és el que ho fa bé: producció, realització.

 

Què és el que més t'ha sorprès, arribat a l'Ajuntament?

 

El contrast entre una institució pública i una empresa privada. Hi ha molt més control que en l'empresa privada, on tot és més ràpid i instantani. Aquí per a qualsevol cosa cal fer no sé quants tràmits, passar per diversos departaments, esperar no sé quant temps, a més del període d'al·legacions. Entenc que sigui així, però no et deixa de sorprendre.

 

No t'agrada gaire dir el que penses a les xarxes, però tens moltíssims seguidors a Twitter...

 

Ve sobretot de l'època en la qual estava a 'Tonterías las justas'. Eren els inicis de Twitter i es potenciava. Vaig aparèixer al programa amb una foto i una animació, a la gent li va fer molta gràcia i va començar a seguir-me, però no s'han adonat que no dic res interessant (riu). Que segueixin a un altre senyor que pugui aportar-los alguna cosa. Des de llavors li tinc una mica de recel a fer visible el meu dia a dia i la meva opinió. En aquella època, que sortia en algunes seccions i així, va haver-hi una vegada en la qual vaig anar a veure una obra de teatre, i es va formar un grup de gent al meu voltant que volia fer-se fotos amb mi. Van haver de retardar l'inici de l'obra, que era d'uns amics als quals anava a veure. Això m'incomoda, perquè no és la meva funció que la gent em reconegui. La meva opinió no l'expresso perquè penso que no l'importa a la gent; pot ser comento un programa de tele i té algun sentit, però si no...ni política ni res. No m'aporta res, ni tan sols llegir les dels altres, de vegades.

 

I la política?

 

M'interessa molt com a ciutadà, com a espectador. Escolto moltes tertúlies de ràdios diferents, programes de debat. Sóc molt consumidor en aquest sentit. Tinc una opinió i una ideologia com tothom, però me la bufa. No em sembla que la política sigui una cosa tan vital com per dedicar la teva vida a un símbol, una bandera o un logo. Hi ha coses més importants a la vida com per estar obsessionat amb la política. A més, fujo de les confrontacions, i ara és un moment difícil com per opinar i que no es remogui molt l'ambient. Intento canviar de tema quan surt una discussió.

 

És més tens el rerefons de la política o de la tele?

 

No he vist tensió a l'Ajuntament. Amb la resta de partits, per exemple, hi ha un tracte totalment normalitzat, tothom se saluda, tothom és molt amable, tot funciona amb normalitat. I en la televisió també, encara que és cert que en alguns programes hi ha adrenalina perquè no arribes als tempos. Però no es fa amb maldat, són coses del directe. Aquí a l'Ajuntament no ho he vist això, l'ambient em sembla magnífic. Una altra cosa és un ple, potser, perquè és la representació d'una obra teatral que s'ha estat assajant i potser hi han d'haver certs retrets i cert joc polític, és normal. Veurem quan arribin la campanya i les eleccions, potser aquí s'empitjora una mica la història. M'esperava que hi hagués una mica més de malvolença.

 

Un cop passats aquests mesos, fins al maig, això s'acaba o podria arribar a agradar-te?

 

Jo necessito tenir al marc mental que una cosa acaba. El que passi després mai se sap, potser t'acaba agradant i em quedo en aquest partit o em criden altres partits polítics per treballar...doncs m'ho pensaria, per què no? Però necessito saber que aquesta etapa té una fi, perquè li dediques moltes hores, hi ha estrès, coses noves, i si mentalment no em plantejo que això té un final, potser ja m'hauria demanat la baixa. Així que ja veurem. No m'agrada tancar-me a res. Però no està en els meus plans seguir aquí després de maig, en principi. És turisme laboral, aprenc, em renovo, conec a gent. I després ja veurem què surt.