CINEMA

“El més difícil de 'La tribu' ha estat intentar estar a l'altura de Carmen Machi i Paco León”

Parlem amb Maribel del Pino, ballarina badalonina de dansa urbana que ha participat al darrer film de Fernando Colomo, gravat a Badalona

Maribel del Pino i Eric Berman a l'escola de dansa Tribu Urbana de Badalona / Javier Torres

Javier Torres - 03/04/18

Visitem l'escola de dansa Tribu Urbana, a tocar de Pep Ventura, on ens rep la seva directora, Maribel del Pino, que ens espera amb la seva mà dreta, el també ballarí Eric Berman. Aquesta badalonina, que va obrir el centre molt jove, amb 23 anys, ja va ser una cara reconeguda del món del ball amb la seva aparició al programa 'Fama', on va ser professora de Hip Hop. Ara, anys més tard, torna a les pantalles amb la pel·lícula 'La tribu', de Fernando Colomo. Un 'film' que ha gravat a Badalona amb Paco León i Carmen Machi. I on la dansa també és el fil conductor.

Com comença la teva participació en aquesta pel·lícula?

Es remunta a més de dos anys. Eric es va treure la carrera d'audiovisuals a Barcelona, va haver de presentar un treball i va fer un reportatge sobre la classe que tenim de 'mamis' a l'escola. Quan ho va lliurar, al professor li va agradar moltíssim i va veure una idea de possible pel·lícula. Era Joaquín Oristrell, famós guionista de la sèrie 'Cuéntame' i amic de Fernando Colomo. Li va encantar la idea que aquestes dones d'edat tan avançada seguissin ballant. Ell es va apuntar per viure-ho amb elles, van venir a conèixer-les i van presentar la idea a la productora.

Inicialment, el teu paper era el de coreògrafa.

Van voler conèixer a les 'mamis' reals. Va venir tota la productora i Fernando Colomo. Jo vaig estar amb ells, i a partir d'aquí van pensar que jo podria fer el paper de professora. M'ho van proposar 'en veu baixa' i jo els vaig dir que mai havia fet d'actriu. Així que vaig anar a Madrid per fer les proves, perquè hi havia càsting per al meu personatge, clar. I al final va sortir. La meva funció inicial era muntar els balls, des de darrere de la càmera. Però van voler provar-me també davant.

Era la teva primera vegada en una peli...el fet d'haver estat a 'Fama' et va ajudar?

Va ser una ajuda. Jo ho vaig passar pitjor en 'Fama', de fet, era més inexperta. Estic acostumada a estar en l'escenari i treballar darrere de la càmera, però no davant. A més estava la part nova de sotmetre't a un guió; i no tant a actuar, si no la pressió de representar amb Carmen Machi i Paco León, que són dos grans actors, i estar a l'altura.

Va ser complicat compartir escena amb tots dos?

Les escenes tot sola amb Paco, una mica compromeses, van ser les més complicades, a més van ser el meu primer dia de rodatge. Encara que ell em va ajudar moltíssim. La part bona és que jo vaig estar assajant amb ells els balls mesos abans, on jo era la profe, i això va servir per tenir un vincle, perquè el ball crea una relació especial. El més difícil va ser el respecte a ells i a la professió d'actriu. Estar al seu costat i voler estar a l'altura, més per la meva autoexigència.

Hi ha alguna anècdota que recordes especialment?

Moltes...hi ha una escena en la qual vénen a gravar-nos per a un programa de televisió, i jo estic observant com ballen. Se suposa que ho fan molt malament i jo m'haig de sorprendre negativament. Hi havia una imatge en el qual solament sortia la meva cara, amb aquest gest, però jo davant no tenia a ningú, solament les càmeres. Llavors, Carmen, per facilitar-ho, va dir “Vinga, anem a fer el ball”. I es va posar a fer la boja i a tirar-se al terra, per fer-me riure. Tothom va arrencar a riure i jo havia d'aguantar. Va ser molt divertit treballar amb ells i la peli es prestava a estar de bon rotllo.

Què tal són Paco i Carmen com a alumnes de dansa?

Ells eren molt exigents. Em gravaven fent un pas i s'ho emportaven per repassar-ho a casa. Són molt treballadors. Era una cosa nova per a ells i els corregia algun pas, però no va ser tan difícil perquè ja havien ballat. Paco, per exemple, va estar ballant professionalment en una companyia, i Carmen ballava flamenc. El ritme el tenien, la novetat era l'estil.

Que es gravés una bona part a Badalona formava part del guió?

Tot estava programat. La història és d'una família que viu a Badalona, i tots els exteriors havien de ser Badalona. Els interiors sí són Madrid, perquè portar tot l'equip era una dinerada. Hi havia com 300 persones treballant. Van concentrar l'enregistrament en una setmana aquí a Badalona.

Foto: Rodatge de 'La tribu' a Casagemes / Fotogramas

Les 'mamis' han aparegut a la peli?

Tenim dues 'mamis' que van entrar com a figuració. Les dones del grup són cinc actrius, dues nostres reals i altres dues dones de Madrid.

I com ho veuen elles, tot plegat?

Estan al·lucinant. Totes tenen històries curioses o passats complexos. Una d'elles té 65 anys!

Elles eren mares que portaven a les nenes a ballar i que s'aburrien esperant...

Venien les mares a portar a les nenes i s'esperaven aquí assegudes o feien temps. I al final van dir: “Escolta, munteu una classe per a nosaltres i ens apuntem”, i així vam començar a fer-ho. I cada vegada es posa més de moda.

Heu notat un 'boom' en aquest sentit amb la pel·lícula?

Just ara, no, però ja hi ha hagut anys de creixement de la moda. En els campionats, fa cinc anys, van implantar la categoria Premium, per a pares i mares. Al principi solament hi havia alguns grups, un de nostre; ara hi ha un munt de grups. I jo crec que un dels primers grups que van sortir en un programa de talent de la tele va ser el nostre, que va sortir en Got Talent.

Una pel·lícula com aquesta ajuda a la dansa?

Qualsevol aparició serveix. Que elles vegin que té algun fruit, que serveix per a alguna cosa.

Havent estat a la petita i gran pantalla, què prefereixes: TV i cine o escola?

L'escola no la deixaria mai, perquè això és com el meu fill. Arrencar un projecte així costa molta energia. La vaig muntar amb 23 anys, molt joveneta. És el que més m'agrada, ensenyar. Però la tele o el cinema m'han encantat, i si tingués una altra porta aquí, ho estudiaria. L'ideal seria que això funcionés sol i jo poder realitzar-me en altres camps. Tot el que sigui créixer és enriquidor.

Per quin moment passa la dansa urbana?

Crec que està en auge. Fins fa poc era un cercle reduït. Els campionats han passat d'una tarda a dos dies, perquè hi ha tants grups i escoles que no cabem. La dansa urbana ha començat a arribar a molta gent. És més actual, la joventut se sent més identificada. I es té en compte en programes de televisió, per exemple. Això cal aprofitar-ho.

I la dansa urbana serveix com a ganxo per després fomentar altres estils menys de moda?

Tota la dansa és molt important, i quan veiem nenes que volen treure una mica més de la dansa, treballem la tècnica, contemporani, clàssic...formacions per a la gent que s'ho vol prendre seriosament.

Com ho té un ballarí o ballarina per guanyar-se la vida?

Molt malament. No té el suport suficient, no està reconegut com perquè un ballarí pugui viure d'això. Jo porto més de 20 anys, i encara ens criden i ens diuen que fem un espectacle per amor a l'art, i que ens posen en la publicitat de l'esdeveniment. El meu treball és muntar-te aquest ball! Falta valorar-ho més, i també suport a nivell institucional i administratiu.

TORNAR ENRERA