Nova precarietat? No, gràcies!

 Concert d'estiu (Foto: Associació de la Guitarra de Badalona)

Màrius Alfambra, músic - 25/06/20         

   

Des del passat 13 de març estem vivint una crisi sanitària sense precedents, una situació d’emergència totalment inesperada i desconeguda que ha requerit d’accions dràstiques que han posat en qüestió els fonaments del sistema econòmic i el model de relacions socials existent. La pandèmia de la Covid-19 ha posat en evidència que som éssers vulnerables i interdependents i ens ha obligat a reconèixer quines són les feines essencials: aquelles que serveixen per a reproduir la vida. Des d’un principi la cultura va quedar exclosa d’aquests serveis essencials, però el paper que aquesta ha tingut durant els tres mesos de confinament hauria de fer-nos replantejar la importància que té en la societat. És innegable que serveis com l’atenció sanitària, el subministrament de productes de primera necessitat, les cures o la neteja són primordials, però l’experiència viscuda ens ha fet prendre consciència que els vincles amb la nostra comunitat també són necessaris. La música és una de les manifestacions culturals que més alimenta els llaços comunitaris i durant aquests mesos ens ha ajudat a mantenir-los vius i escurçar-los en la distància. El fet que el passat novembre l’OMS reconegués que la cultura i la creació artística tenen un impacte en el benestar humà i en la salut mental, hauria de reforçar la idea de la cultura com un bé de primera necessitat.

 

La crisi sanitària va precipitar una crisi econòmica que es preveia imminent i, com en altres branques de l’economia, la interrupció total de l’activitat en un sector cultural que ja era fràgil i altament precaritzat va fer saltar les alarmes. Després de tres setmanes d’incertesa, les declaracions del ministre de Cultura, Jose Manuel Rodríguez Urives, el 7 d’abril en les que prioritzava la qüestió sanitària i no proposava cap mesura per a reactivar la cultura, van provocar molta indignació. La resposta no es va fer esperar i els dies 10 i 11 d’abril es va dur a terme un “apagón cultural” de 48h a les xarxes socials, una acció que tenia com a objectiu mostrar a tothom que els continguts culturals eren necessaris per fer més suportable el confinament i alhora reclamar ajuts econòmics per a un sector en risc. 

 

Mesures per pal·liar la crisi al sector musical

En aquest context, col·lectius com La Murga i Indigestió, publicaven el manifest “Gent que treballa en cultura, per una Renda Bàsica Universal i incondicional” en el que es demanava la renda bàsica universal per a tothom com una mesura que de retruc beneficiaria al món de la cultura, ja que “si la gent no té les necessitats bàsiques cobertes ni disposa de temps vital per a satisfer els seus drets culturals seguirem malvivint com a sector”. Hem vist al llarg de la història contemporània que les crisis són inherents al capitalisme, que són cícliques i que produeixen una major concentració de capital tot generant més pobresa i desigualtat. Com diu l’economista i membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa, Josep Manel Busqueta, en un context de crisi on es produeix un empobriment de les classes populars, la renda bàsica permetria a aquestes guanyar autonomia, capacitat de negociació o no tenir la necessitat de vendre la seva força de treball a un mercat assalariat que t’obliga a sacrificar-te, desgastar-te i infravalorar-te.

 

Finalment, el 5 de maig el Gobierno va anunciar ajudes per a treballadors intermitents de la cultura (incompatibles amb els ERTOs o els subsidis d’atur normals). És una mesura a la qual s’han pogut acollir moltes artistes, però que malauradament no contempla altres epígrafs com muntadores, realitzadores, productores o tècniques, fet que mostra un profund desconeixement del sector i que va provocar crítiques per part dels sindicats. Per altra banda, caldria remarcar que gran part dels contractants, tant públics com privats, incompleixen la legislació laboral i és molt habitual que les actuacions es paguin en B. Aquesta pràctica fa que moltes artistes no assoleixin el mínim d’altes a la seguretat social durant el 2019 i que, per tant, no es puguin acollir a aquests ajuts. Això suposarà el final de molts projectes i que moltes artistes que vivien exclusivament del seu art s’hagin quedat sense ingressos i obligades a buscar altres feines. 

 

El dia 11 de maig, Cultura Coop, un espai que agrupa diferents cooperatives culturals de Barcelona, van fer públic un pla de xoc per tal de garantir la supervivència de projectes que treballen per construir un model alternatiu a la indústria cultural publicoprivada. Algunes de les mesures proposades per Cultura Coop són el compromís institucional amb la cultura de base, la promoció de contractació publicocooperativa o la creació d’espais entre teixit cultural i administració per elaborar una estratègia conjunta per afrontar la crisi. Si les treballadores de la cultura volem sortir d’aquesta crisi més lliures i no més esclaves, ens calen projectes culturals que no responguin a la lògica del benefici, sinó que promoguin relacions laborals ètiques, que siguin sostenibles i equilibrades amb el territori on es desenvolupen i que comptin amb aliances amb els equipaments de gestió comunitària i el teixit associatiu. Segons Xavier Urbano, treballador de la cooperativa Quesoni, necessitem un canvi de paradigma, un model de gestió que entengui la cultura com un procés i no com un bé de consum. 

 

Pel que fa al sector musical, a finals de maig el Sindicat de Músics Activistes de Catalunya (SMAC) va publicar el manifest “Desescalada per fases al sector cultural”, on presentava mesures per afrontar una desescalada que garanteixi condicions laborals dignes per als músics. Exposen una sèrie d’accions que caldria posar en pràctica en la “nova normalitat” i que les institucions haurien d’assumir i vetllar per a fer-les complir. Entre moltes d’altres mesures, proposen garantir un protocol sanitari específic del sector per protegir les treballadores, fer complir la legislació laboral i el conveni col·lectiu de sales de festa, ball i discoteques, desplegar l’Estatut de l’Artista i instaurar un règim de treballadores intermitents o crear un pla de xoc públic per a la cultura que inclogui la recuperació de la gestió pública de tots els equipaments culturals i que fomenti una programació cultural intensiva en aquests espais. Per altra banda, l’SMAC també ha impulsat conjuntament amb Goteo (plataforma de micromecenatge cívic) la iniciativa 'Caixa de ressonància', una plataforma ètica d’intercanvi d’activitats i experiències musicals com classes, concerts, podcasts o materials exclusius. 

 

Noves iniciatives

Des de l’Ajuntament de Barcelona s’ha mostrat una voluntat de reactivar la música en directe a la ciutat. Joan Subirats, comissionat de la cultura, declarava que “la cultura forma part del nucli dur de la recuperació d’aquesta pandèmia”. Aquesta visió s’ha materialitzat amb algunes iniciatives com “Música al carrer”, “Música als parcs” o el Sala Barcelona, un projecte impulsat juntament amb l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya que acollirà més de 60 actuacions al Castell de Montjuïc durant els mesos de juliol i agost. Per altra banda, trobem iniciatives privades com les “Nits del Fòrum” del Primavera Sound o el “Cruïlla XXS”, que adaptant-se a un format reduït oferiran programació musical durant l’estiu. Tot i així, veiem com aquests festivals que reben diners públics segueixen sense contractar als músics i, en comptes de pagar caixets, obliguen a cobrar d’un percentatge de la taquilla. Jordi Herreruela, director del festival Cruïlla, justifica aquest tipus de condicions argumentant que per reactivar el sector musical “no hay otra: ganar menos para ganar algo”. És cert que la situació és complexa, que per tal de reprendre l’activitat hem d’adaptar-nos a les circumstàncies, però no a qualsevol preu. No podem acceptar la lògica del sacrifici en favor d’una recuperació econòmica que es produeixi a costa d’una major precarització de les treballadores del sector musical. Com diu Albert Costa, membre del SMAC, en un article de La Directa, “és necessari trencar amb aquesta idea que ‘ara cal que tothom hi posi de la seva part’. És que abans es repartien els beneficis entre els artistes? Òbviament, no. Abans guanyava l’empresa però ara tothom hi ha de posar de la seva part?”. De nou la solució que se’ns planteja per a sortir de la crisi consisteix en privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues, aquella màxima que permet a un sistema fràgil, caduc i ple de contradiccions com el capitalisme reconstruir-se a partir de les seves pròpies runes. 

 

A Badalona, l’emergència sanitària va provocar la suspensió d’esdeveniments musicals com el festival Blues & Ritmes, la programació estable de concerts a l’Escola de Música Moderna de Badalona (EMMB) i al Conservatori, un cicle de xerrades sobre músiques africanes a l’Espai Betúlia o els concerts de les Festes de Maig. Durant la desescalada les úniques iniciatives que hi ha hagut són les de la Comissió de Festes de Badalona, que va apostar per oferir actuacions musicals la Nit de Sant Anastasi des del seu canal d’Instagram, i les de les sales de concerts com el Sarau 08911 o l’Estraperlo Club del Ritme, que han retransmès concerts en directe. L’Associació de Veïns del Centre ha organitzat “Els vespres a la fresca” al seu badiu, un cicle que acollirà diferents propostes artístiques els dijous de juliol. A poc a poc, veurem com es reprèn l’activitat en aquesta nova normalitat, en quines condicions i quin impacte ha tingut o tindrà la crisi en els músics locals, però el cert és que l’Ajuntament de Badalona no té cap pla estratègic de cultura ni preveu cap mesura o activitat musical per a reactivar el sector. La situació és preocupant i sorgeixen molts dubtes i preguntes sobre quin serà el futur de la cultura musical badalonina, però podríem dir que plou sobre mullat, que les mancances ja hi eren abans de la pandèmia i que en tot cas, si no intentem evitar-ho, els problemes s’agreujaran. 

 

Yayo Herrero, referent ecofeminista, considera que hem d’afrontar la nova normalitat des d’una perspectiva comunitària per a construir municipis i territoris capaços de sostenir les seves necessitats bàsiques. Entre aquestes necessitats hi ha la creació i el gaudi de la música. Per tant, s’haurien de posar en marxa iniciatives publicocomunitàries que promoguin esdeveniments musicals que garanteixin unes bones condicions laborals a les persones que hi treballen. En aquesta línia, en l’acte “Activem la cultura a Badalona” organitzat per Òmnium Badalona, Rosa Carbonell, Martí Serra i Arcadi Poch remarcaven que cal canviar el sistema de subvencions i plantejar un model que doni suport a micro iniciatives, revisar el sistema de centres cívics i, si no hi ha pressupost per a obrir-los, cedir la gestió a les entitats. També exposaven que és necessari clarificar i flexibilitzar la legislació o les ordenances municipals de civisme per fer més accessible l’espai públic. Si no hi ha recursos, la responsabilitat de l’administració és facilitar que es puguin programar concerts de petit format arreu de la ciutat. També proposaven que empreses municipals com Badalona Cultura o el Patronat de la Música de Badalona, juntament amb tots els agents que creen cultura musical a la ciutat, s’organitzin per a traçar un pla d’emergència. En definitiva, s’evidencia la necessitat de comptar amb un ajuntament compromès amb la cultura de base, disposat a abandonar el paternalisme i amb intenció de col·laborar amb les entitats i l’economia social. 

 

Cal seguir demanant suport institucional i fer visibles les reivindicacions històriques del sector a Badalona, però és hora de recuperar vincles del passat, crear una xarxa de músics intergeneracional en el present i marcar uns objectius i horitzons comuns. Per a aquest primer pas no ens calen teatres o sales de concerts, sinó parcs, places i carrers, que és on es cuinen els canvis profunds. A falta d’equipaments tenim l’espai públic, que és l’escenari més antic que hi ha. Si no tenim obertes les portes dels centres cívics, per què no trobar-nos al Parc de Can Solei, al Gran Sol de Llefià, a la Bòbila, a l’àgora de Pompeu Fabra o a la plaça del Centenari? Tots els espais on mantenir la distància social, però on puguem començar a escurçar-la. Tant de bo aquesta situació no ens separi definitivament, sinó que posi en evidència la necessitat d’organitzar-nos per crear un model que permeti als músics desenvolupar el nostre ofici amb dignitat.