Com és que guanya l'Albiol?

Ricard Vilaregut

Politòleg especialitzat en moviments socials i polítiques públiques

Com és que guanya l'Albiol?


twitter share   facebook share

19/06/2019

 

És la pregunta, la gran pregunta, fins ara circumscrita a l'àmbit local, però ara ja patrimoni nacional. I és que els i les badalonines intentem respondre amb una cara que va de la resignació a la consternació, per tot seguit canviar de tema i explicar com de preciosa és aquesta ciutat i com de bé s'hi viu. Però Albiol ha tornat a guanyar unes eleccions municipals per tercera vegada consecutiva i amb vots de tots els barris, sigui quina sigui la seva composició social, demogràfica, de renda i d'identificació nacional. Poca broma, hi ha gent, molta gent que el vota. Per què?


Fenòmens tan complexos com aquest em recorden la paràbola que ens arriba de l'Índia, on un grup d'homes cecs toquen el cos d'un elefant per intentar endevinar quin animal és. El que toca la pota parla d'un pilar, el de la cua diu que és una corda, el de l'orella un ventall i el de l'ullal, un tub sòlid. Cadascun d'ells en toca una part diferent i, per tant, es fa molt difícil d’encertar. Tots som cecs examinant el fenomen Albiol, i encara més per fer-hi front. Però jo distingiria dos debats. El perquè d'un personatge com Albiol va creixent i arriba a l'alcaldia el 2011 i el perquè ha guanyat les darreres eleccions municipals. El primer debat té a veure amb la memòria i les trifulgues històriques dels actors polítics de la ciutat, on puc aportar poc perquè no ho he viscut. En el segon debat, malgrat que no es garantia, almenys ho he viscut i, com tothom, tinc les meves humils hipòtesis.


La marca Albiol: qualsevol consultoria en comunicació ens dirà que les marques que triomfen són les que perduren. I, en política, costa molt donar a conèixer una persona, una de referent, líder amb un missatge identificable de la població, sigui a favor o en contra. I Albiol aviat farà 30 anys que és regidor de l'ajuntament, amb l'afegit d'haver estat diputat al parlament, senador i president del Partit Popular Català. Té un 95% de coneixement i el suport de les cadenes estatals. Ple al quinze. Però hi ha més. Albiol, més per necessitat que per estratègia, va saltar-se el cercle d'intermediaris locals habituals– xarxa social, gremis, creadors d'opinió, premsa, etc – i va parlar directament a una ciutadania a la qual feia anys i panys que ningú la interpel·lava. Discurs simple i a barraca. Abans de Ciutadans -el Podemos de dretes que demanava l'establishment-, ja hi havia Albiol.

 

El relat únic: el 2011, Albiol accedeix a l'alcaldia i la part de la ciutat que no li agrada es tapa els ulls, fa veure que no hi és i espera que passi els temps de la vergonya. Els partits de l'oposició estan anul·lats i atordits i la societat civil organitzada, enfeinada amb el procés i la batalla contra la crisi econòmica a parts iguals. Amb un discurs proper, hàbil i calidoscopi, Albiol va ser el precursor de les tècniques de comunicació populistes de Le Pen, Salvini o Trump. Dos, tres missatges com a molt, ben triats i repetits dia i nit. Que siguin mentida, no importa. En el moment que tinc una comunitat de referència detectada -perfil dels votants-, em dirigeixo només a ells. La resta, ni cas, no em votaran. Quatre anys sense gairebé oposició a Albiol, que va aprofitar per fer el seu discurs i pràctica clientelar sense cap contra-relat. I com hem vist fa ben poc, un discurs que ha quallat.

 

Fer trampa: la política honesta ho té complicat per competir amb la mentida, el cinisme i la manca d'escrúpols. Això es Albiol. Prometo una piscina però ni faig projecte, ni reservo pressupost? Tant se val, ja ho he dit. Prometo pisos i feina a sectors socials que per la seva situació econòmica ho necessiten molt malgrat saber que no tinc ni diners ni competències? Tant se val, les expectatives ja estan creades. Creo una unitat antidisturbis a la Guàrdia Urbana per atemorir els col·lectius més vulnerables? Tant se val, el tema és donar sensació de seguretat I fermesa. Complicat lluitar contra la manca d'ètica i baixesa moral. Per això, mai s'ha de caure en la temptació d'imitar-lo, pel que fa al populisme.

 

En definitiva, ens ha tocat un elefant gran i cal treure'ns la vena, per poder analitzar primer, i fer-hi front després. I fer-ho col·lectivament, sense pressa, però sense pausa. Maquiavel deia que el bé pot aturar el mal, però no el pot vèncer. Crec que pensava en Badalona, quan ho va dir.