Els amics de l’Independent de Badalona em demanen una reflexió sobre periodisme i específicament sobre periodisme local. Fa uns 40 anys que treballo en premsa. En aquest temps he pensat molt sobre l’essència de la professió i també sobre la responsabilitat dels periodistes.
Per coses de la vida treballo ara en un mitjà global, de vegades el que publico ho poden llegir i comentar gent que viu a les Canàries o a l’altra punta del món. Tanmateix crec que el periodisme més interessant i difícil de fer és el periodisme local.
George Orwell deia que periodisme és destapar allò que algú -generalment poderós- vol mantenir ocult, i que la resta és propaganda. Si seguim aquesta lògica, cada cop hi ha menys periodisme i, per contra, més propaganda. De fet un dels pocs àmbits on es crea ocupació és als gabinets de premsa, una mena de lobbys de pressió que intenten guiar, condicionar, influir, dirigir, el treball dels periodistes clàssics.
Periodisme és simplement informar el públic de coses que se suposa que l’interessen. És la definició aquella que diu que si un gos mossega una persona, no és notícia, mentre que si és la persona la que mossega al gos, sí que és notícia. Dit d’altra banda, que un alcalde inauguri la fira, com fa cada any, no és notícia, mentre que ho seria si l’encarregat d’inaugurar la fira fos el cap de l’oposició, demano perdó pel símil.
El periodisme local és, en la meva opinió, molt més que establir una dimensió territorial a l’àmbit en el qual es busca informació. És el periodisme més difícil de fer. És la proximitat dels protagonistes de les notícies i els encarregats d’elaborar la notícia. Un altre element és que molts dels lectors, oients i o televidents dels mitjans locals ja saben gairebé el contingut d’allò que finalment trobaran més tard a el diari, escoltaran a la ràdio o veure a la tele, perquè ho han escoltat al veí o ho han vist directament al carrer. Això fa més difícil la manipulació, la trampa es veu molt fàcilment. Per tant, la proximitat reforça la veracitat.
La relació entre els periodistes i les fonts és en l’àmbit local veritablement estreta amb els protagonistes, per bé o per mal, de la informació. L’anècdota és clara: jo he treballat en diaris locals a Lleida i, quan ho feia era normal després de fer una informació dura, que afectava l’alcalde d’aquell temps, Antoni Siurana, que te’l trobessis a mig matí fent el cafè davant de l’Ajuntament. I si una cosa no li agradava, podies estar segur que l’esbroncada estava servida. En aquests casos cal tenir els arguments molt a punt i la informació molt contrastada.
La informació local té un altre element clau: la pàgina en blanc. Qui treballa en aquests àmbits generalment tria de què vol parlar i no està condicionat per la pressió de les agències d’informació. De fet, en molts casos l’agència d’informació és el mateix periodista que ha de fer-se un sobresou per arribar a finals de mes. Però, a poc a poc s’han creat rutines a les quals els periodistes poden acabar acostumant-se. Una és la formació de les agendes oficials. Si en un territori té un centre de poder important: ajuntament, diputació, consell comarcal..., hi ha el perill que els periodistes s’acomodin a seguir la informació a partir de les notes oficials i les previsions que emet l’esmentat centre de poder. El resultat ja es pot imaginar.
Tot el que explico pot ser un exercici teòric interessant perquè els diaris o revistes locals no són altra cosa que negocis que, amb més bona o mala intenció, han posat en marxa inversors amb la intenció de treure’n un benefici a partir de les vendes o la publicitat. Aquests el que volen és guanyar diners i no buscar-se problemes. Les pràctiques contràries a l’ètica no són estranyes. De vegades alguns editorials de publicacions s’entenen sobretot mirant l’anunci de plana que es publica al costat. Davant d’això els periodistes tenen un paper difícil. Es pot plantejar una resistència ètica, o escriure entre línies, o si té sort buscar una feina més lliure.
Per sort la dinàmica descrita es pot trencar. L’àmbit local és, un cop més, per la seva dimensió reduïda una oportunitat per al canvi. Ara, amb relativament pocs diners, es pot posar en marxa una nova capçalera. La crisi econòmica ha ensenyat tothom que la llibertat té un preu. En els moments més difícils la gent ha entès que és important tenir mitjans de comunicació lliures. Ha vist que la informació té un preu i que la família Botín o el Banc Sabadell o la Caixa estan disposats a pagar aquest preu. I això se sap què vol dir!
Per tant, com a alternativa s’han posat en marxa iniciatives populars per crear la seva pròpia premsa, sense altres lligams que l’acceptació dels lectors, que s’aconsegueix a partir de subministrar informació veraç i de comprometre’s amb la realitat que envolta el nou mitjà.
Idealment què hauria de ser la premsa local? Jo m'imagino alguna pel.lícula de l'oest on el protagonista és un periodista que edita ell sol el seu diari i que s'enfronta als tripijocs del cacic del poble, i ho fa jugant-se-la en nom de la veritat. I ho aconsegueix quan, en el moment més difícil, els seus veïns el defensen i junts acaben amb el malvat.
Una revista local hauria d'estar compromesa amb els seus lectors per sobre de tot, amb la gent a qui informa, amb les entitats i amb qui col.labora. Ajudant a dinamitzar alternatives, empenyent els canvis, marcant l'agenda i qüestionant sempre el poder. Acabo amb una pregunta retòrica: A Badalona en tenim de premsa com la que descric?
