Màrius Alfambra - 31/03/23
A Badalona, l’arribada de la primavera sempre ve acompanyada del Blues & Ritmes, una de les cites musicals més esperades de l’any. El dissabte 25 i el diumenge 26 de març es van fer al Teatre Margarida Xirgu els dos primers concerts de l’edició d’enguany. Dues vetllades que com totes les que ens ofereix el Blues & Ritmes sempre quedaran guardades en el record dels assistents. Però, tot just estem a l’equador del festival i encara queden dues cites ineludibles. Avui és el torn de les londinenques Kitty, Daisy & Lewis i demà dels germans North Mississippi Allstars Duo.
El dissabte 24, l’encarregat d’inaugurar el festival va ser Alejandro Escovedo, un d’aquells músics de carretera autèntics gràcies als quals el rock and roll encara es manté viu. Una mostra d’això és el mateix espectacle que venia a presentar. Un concert homenatge íntegrament dedicat a interpretar cançons d’Ian Hunter, el reconegut cantant de Mott The People, en el cinquantè aniversari de la publicació de Mott, un àlbum icònic del glam rock.
El concert va començar amb puntualitat britànica amb l’obstinat de piano inconfusible d'All the way from Memphis, un dels temes més emblemàtics d’Ian Hunter. El públic va poder gaudir d’un extens repertori que alternava balades folk amb guitarres acústiques i temes rock d’alt voltatge. Les guitarres gibson de James Mastro i Mark Bosch van lluir amb aquella saturació càlida i riquesa tímbrica pròpia dels amplificadors de vàlvules. Els seus power chords i solos plens de sentiment i virtuosisme van ser omnipresents i van impregnar la sala de l’èpica pròpia del gènere.
Durant pràcticament tot el concert Escovedo llegia les lletres des d’una tauleta i en certs moments això va dificultar establir una bona connexió amb el públic. En qualsevol cas durant tota la nit va mostrar una gran complicitat amb els membres de The Rant Band i una actitud admirable tenint en compte els seus setanta-dos anys. La seva veu va entonar himnes com The Golden Age of Rock’n’Roll, Drivin Sister o I Wish I Was Your Mother. L’últim tema va ser The Saturday Gigs, d’aquelles melodies que duren anys, que s'entonen col·lectivament a viva veu i que tancava una nit plena de nostàlgia per l’època daurada del rock and roll. Una píndola de joventut que va satisfer a una audiència disposada a recordar vells temps i a reviure una època enyorada que només la música és capaç d’evocar.
Harlem Gospel Travelers
El diumenge 25 va ser el torn de The Harlem Gospel Travelers, un trio vocal de gòspel i soul format per tres joves cantants sorgits d’un programa socioeducatiu de Nova York anomenat Gospel for Teens. L’objectiu d’aquest concert era arribar a un públic familiar i acostar aquest tipus de música als més petits tot habilitant un espai central perquè el poguessin gaudir en les millors condicions.
Van irrompre a escena amb Hold on (Joy is coming), un dels hits del seu últim treball. Un tema que ja anunciava l’atmosfera d’alegria que impregnaria pràcticament tot el concert. A partir d’aquest moment la noció del temps va desaparèixer i ningú va poder apartar la vista d’allò que passava a l’escenari. Tots tres alhora o per parelles van oferir constantment coreografies espectaculars que recordaven al famós programa de ball Soul Train, totes elles executades amb gran seguretat i carisma. Acompanyats, per una banda, més que solvent que recordava als Booker T. and the MG’s van oferir un repertori que anava des del Motown dels seixanta fins al deep funk dels setanta passant per ritmes i harmonies gòspel d'església.
Els cantants es van alternar contínuament com a solistes. Sempre acompanyats per les dues veus restants interpretant cors memorables, totes tres veus van tenir moments de protagonisme per desplegar el seu potencial vocal amb falsets, melismes, glissandos i recursos de tota mena. No hi va haver cap feeling d’aquests que no despertés l’entusiasme en el públic, que va estar present i es va fer notar en tot moment.
No tot va ser alegria i el concert també va tenir els seus moments dramàtics amb temes funk amb riffs de guitarra wah que evoquen els temps del black power i els convulsos anys setanta. A la recta final del concert van interpretar Look Up, el single que dona nom al seu últim disc i a continuació van sonar els acords de (I Can't Get No) Satisfaction. Però no es tractava d'un tribut als Rolling Stones sinó un homenatge a la versió d'Otis Redding. La gran veu del soul de Memphis va utilitzar aquest tema en concerts històrics com el de Stax Volt Tour de 1967 i The Harlem Gospel Travelers van reproduir exactament el mateix accelerando i catarsi final abans de desaparèixer de l’escenari. Però encara no estava tot dit i en un bis inesperat van obsequiar els assistents amb una magnífica versió de Love Train dels O’Jays, un dels temes més emblemàtics del Philly Sound. Impossible no deixar-se seduir per aquesta crida la humanitat a unir-se i pujar al 'tren de l'amor'.
09/05/25
L’Ajuntament de Badalona renuncia al projecte Joventut Esportiva Societat Activa JESA.
09/05/25
Nova Lloreda no farà la festa del barri ni Sant Joan per l’impagament de la subvenció municipal i l’estat lamentable del Poliesportiu
09/05/25
El papa Lleó XIV va visitar dues vegades el barri badaloní de Sant Roc i va lloar la feina d’entitats com l’Ateneu
08/05/25
L’Associació de veïns del Progrés denuncia que s’està reconvertint irregularment un magatzem per destinar-lo a pis turístic
