A propòsit del bicentenari d’en Josep Anselm Clavé (I) «El cant dels obrers» de la Societat Coral La Badalonense

 Els actors i les actrius van rebre un gran aplaudiment a la fi de l'obra

Francesc Alfambra exsecretari del Cor de Marina - 23/10/24         

   

L’acció de l’obra està situada el 1858, recreant el moment històric de la fundació de la Coral La Badalonense, la mateixa coral protagonista d’aquesta representació, que amb 166 anys d’existència, és el Cor d’en Clavé en actiu més antic de Catalunya.

 

Amb motiu del bicentenari del naixement de Josep Anselm Clavé i Camps (1824-1874), aquest extraordinari muntatge escenifica les miserables condicions de vida de la classes treballadores i menestrals badalonines, sotmeses a les duríssimes condicions de treball que els imposava l’industrialisme capitalista emergent del segle XIX. I de com, gràcies a l’empenta d’un jove Anselm Clavé, revolucionari republicà, mitjançant el cant coral i la creació de Societats de Socors Mutus (caixes de resistència), va treure els treballadors de les tavernes, tot fent-los prendre consciència de classe, i defensar els ideals de solidaritat i de germanor obrera.

 

Tal com diu el programa de mà de l’obra: «És, per tant, un record dels inicis del Moviment Obrer Català, de la fundació de La Badalonense i del moviment coral iniciat per Anselm Clavé». Es tracta de tota una declaració de principis, de reivindicació explícita de la memòria històrica dels nostres avis i àvies i de la seva resistència a l’explotació capitalista.

 

Escrit i dirigit pel badaloní Albert López Vivancos i el compositor Juan Carlos Márquez, el muntatge escènic i musical no dona cap puntada sense fil, ni es deixa res al tinter: apareixen els tres elements clàssics de la dramatúrgia escènica (acció, lloc i temps) d’una època com va ser la Badalona vuitcentista, molt condicionada per l’explotació capitalista: jornades de 14 hores, sous de misèria, explotació infantil, cap mena de seguretat laboral (toxicitat, sinistralitat, mortalitat), cap mena de cobertura social (malaltia, accident laboral, viduïtat), repressió policial, connivència del poder polític amb la patronal (els batlles eren triats a dit per la monarquia absolutista), impunitat empresarial, control eclesiàstic, ... etcètera.

 

Exiliats a Londres i inspirats en l’explotació del proletariat anglès, en l’explotació infantil i en la contaminació industrial londinenca del segle XIX, Karl Marx i Frederic Engels van redactar el Manifest comunista (1848). Molt probablement, l’explotació del proletariat català i la misèria de la Badalona coetània que va conèixer Anselm Clavé els hauria inspirat igualment el Manifest. No debades el materialisme històric marxista - que concep la història com determinada pels factors econòmics - aplicat al mateix model d’explotació econòmica del nostre país, hauria donat el mateix resultat. No hauria variat cap paràgraf del Manifest. Ni l’encapçalament: Un fantasma recorre Europa: el fantasma del comunisme, ni cap altre com: La història de totes les societats anteriors és la història de la lluita de classes, ó ...el govern de l’Estat modern no és més que la junta que administra els negocis comuns de la classe burgesa. Fins i tot, perquè no?, podria haver inspirat els Elements fonamentals per a la crítica de l’economia política (Marx,1859), un material base per a l’elaboració del primer volum d’El Capital (Marx,1867).

 

Però tornant a l’obra teatral: un moment clau de l’acció, diria que el punt d’inflexió i alhora el nus que precipita el desenllaç, rau en la mort de la Marta en una explosió de la indústria química de ca l’Andal, on treballava des de feia anys. Ella i el seu promès Ramonet són la parella protagonista de l’obra. Abans de l’accident mortal, en Ramonet ja esperonava els seus companys a plantar-se contra l’explotació dels amos. Darrere la tràgica mort de la seva estimada, es radicalitza i intenta venjar-se, amenaçant de degollar la dona de l’industrial químic, però els companys el persuadeixen. És denunciat i fuig perseguit per la Guàrdia Civil. En la presa de consciència, la resposta obrera va ser organitzar-se i fundar la Coral La Badalonense.

 

El galifardeu i la seva amigueta, infants protagonistes de l’obra, clouen l’espectacle mà a mà, amb un poètic sorprenent discurs, excel·lentment executat, informant de la data de fundació de La Badalonense (1858) i del destí dels i de les protagonistes d’aquells fets. Aquelles paraules van fer esclatar entre el públic un emotiu i apoteòsic aplaudiment final. Un fort aplaudiment de reconeixement a tan magnífica obra coral - mai millor dit! - que rescata de l’oblit i de la desmemòria col·lectiva un episodi històric exemplar de solidaritat obrera. Els aplaudiments no pararien en el capítol d’agraïments, fins que Albert López, director de l’obra va passar la paraula a la senyora Escalada, vicepresidenta de la Federació Catalana dels Cors d’en Clavé, que amb paraules del mateix Clavé va acabar dient:

 

Instruïu-vos i sereu lliures

Estimeu-vos i sereu feliços

Associeu-vos i sereu forts

 

Seguit d’un apoteòsic aplaudiment final. Ara sí!

 

Ficció amb pinzellades de rigor històric

 

És especialment rellevant que el guió reculli personatges històrics reals com van ser Eudald Comià i Francesc Agell. Ambdós propietaris de ca l’Andal i de la primera indústria química instal·lada a Badalona abans de l’arribada del ferrocarril. Ells juntament amb ca l’Andal, la casa del delme¹ i la seva indústria química són protagonistes d’un canvi de cicle històric i econòmic que va d’una Badalona secular de pagesos i pescadors sotmesos al pagament de censos i delmes feudals (eclesiàstics) a una Badalona industrialista d’explotació obrera de mitjan segle XIX. El maridatge de la ficció teatral amb pinzellades de rigor històric confereix a l’obra una força dramàtica extraordinària. Mireu si no el context històric on es desenvolupa l’acció i valoreu vosaltres mateixos:

 

La masia de ca l’Andal (segle XV) havia estat la rectoria parroquial de Santa Maria de Badalona fins al 1686 i Casa del Delme del Capítol General dels Canonges de la Catedral de la Seu de Barcelona, on es cobraven els delmes i les primícies² eclesiàstiques que els pagesos pagaven en espècies per la Pabordia del mes de maig a Badalona. Donat que el cobrament era en gra, vi o espècies, ca l’Andal tenia un espaiós celler amb botes, cups i premses, i un graner amb sitges. Atenint-nos a les nombroses restes d’àmfores romanes trobades en diferents èpoques, es dedueix que havia estat una vil·la romana dedicada a la producció de vi.

 

Fins a mitjan segle XIX, els pagesos badalonins demanaven al Capítol de la Seu de Barcelona, fer ús del graner per tal de fer representacions teatrals, ja que, tal com argumentaven, el 1792, dirigint-se al Capítol de Barcelona: “... per no haver-hi a la parròquia peça més capaç per a representar a la pròxima Pasqua, un acte seriós al·lusiu a Crist Senyor Nostre, dit vulgarment Els Pastorets...“

 

La Casa del Delme encara seria propietat del Capítol de la Catedral de Barcelona fins que el 1841, amb la desamortització de Pascual Madoz, va ser expropiada i venuda juntament amb altres béns eclesiàstics no lligats al culte, que l’Estat havia començat a expropiar amb la desamortització de Mendizábal del 1835, com va ser el cas de ca l’Andal. L’any 1841, per ordre del govern es van suprimir els delmes i les primícies. Eudald Comià i Font, doctor en Farmàcia de Berga que ja havia comprat unes finques contigües, va comprar també ca l’Andal, on va fixar la seva residència i hi va instal·lar la primera indústria química de Badalona: Casanova, Comià i Companyia. 

 

L’any 1840 ja consta l’existència d’aquesta fàbrica de productes químics, sobretot d’àcid sulfúric. D’Eudald, nom del propietari de la masia deriva el nom popular de ca l’Andal que fem servir encara. Francesc Agell i Martí, fill de Mataró i doctor farmacèutic també, es va casar amb Mercè, filla d’Eudald Comià i dirigí i millorà la indústria química. L’any 1848, sent alcalde de Badalona Francesc Agell, s’inaugurà el ferrocarril de Barcelona a Mataró. Agell va aconseguir el privilegi reial durant quinze anys per fabricar àcid clorhídric a partir de vidriol, millorant el negoci, però el 1863 va traslladar la fàbrica fora de Badalona, cessant així la producció de la fàbrica.

 

El marc històric és molt il·lustratiu: amb l’abolició dels delmes i les primícies i l’expropiació de ca l’Andal s’acaba la secular extorsió eclesiàstica medieval de la pagesia badalonina. Eudald Comià compra ca l’Andal i el converteix en la seva residència familiar, residència d’un industrial farmacèutic, representant de la burgesia emergent explotadora de les classes treballadores. Francesc Agell, gendre d’Eudald Comià, va heretar la indústria química, arribant a ser batlle de Badalona, que no alcalde³!

Seguint les ensenyances d’Anselm Clavé, constituir una coral i organitzar una caixa de solidaritat obrera no va ser un fet merament local o de caràcter provincià català. Va ser un exemple paradigmàtic de solidaritat obrera per la seva exemplaritat i resiliència, sobrevivint al llarg dels segles XIX, XX i XXI sota diferents dictadures i esdevenint un model universal de solidaritat i germanor obrera.

 

Cal felicitar la Societat Coral La Badalonense, a l’orquestra i a totes les persones col·laboradores que han fet possible aquest magnífic espectacle teatral. Fora convenient portar aquesta obra a tots els barris de la ciutat! Necessitem moltes obres que reivindiquin i dignifiquin la memòria històrica obrera com fa el «Cant dels Obrers» que la Coral La Badalonense ens va oferir al Teatre Zorrilla.

En un moment amb tantes emergències socials, polítiques, econòmiques i ecològiques com les que vivim, potser que deixem de banda l’egoisme i el consumisme imperant i reconeixem que la immensa majoria som treballadors/es dependents d’un salari i actuem en conseqüència, organitzant-nos per fer front a les injustícies del segle XXI, tal com van fer els nostres besavis i besàvies davant les injustícies del segle XIX.

 

Notes:

1. Delme: en castellà diezmo, era l’impost medieval que els pagesos havien de pagar en vassallatge als seus senyors feudals de la noblesa aristocràtica o eclesiàstica.

2. Primícies: primera collita de la primavera que els pagesos també havien de lliurar a la casa del delme.

3. Batlle/alcalde: encara que sovint es fan servir com a sinònims, no ho són: batlle era un càrrec municipal triat a dit per designació reial, i alcalde és un càrrec municipal escollit democràticament després d’un procés electoral.