Memòria del que ens fa ver millors a Badalona i del que ens podria fer pitjors

Tomeu Ferrer

Periodista

Memòria del que ens fa ver millors a Badalona i del que ens podria fer pitjors


twitter share   facebook share

Quan la crisi econòmica és més forta, en poblacions com Badalona afloren amb força les tensions. La forma com ho fan és ara diferent de com havia passat fa molts anys. Les vagues a les mines asturianes, abans de la guerra civil, van suscitar molta solidaritat. La imatge de trens plens amb fills de vaguistes arribant a Barcelona o anaven a casa de treballadors d’aquí, que així ajudaven els seus companys en vaga, n’és un exemple d’això.

 

Ara, quan La pobresa extrema ha disminuït molt, pren força en alguns llocs una situació nova: l’hostilitat dels pobres respecte dels més pobres, dels que estan a l’esglaó més baix de la societat. I com res és casual, aquesta nova tensió té inspiradors, perquè les coses no passen per casualitat. Caldrà preguntar-se, com feien els romans, a qui aprofita aquesta nova divisió?

 

Badalona és una població amb una història accidentada. Cap als anys 50 del segle passat va experimentar un gran canvi. Va passar de ser una ciutat industrial, d’uns poques desenes de milers de veïns i veïnes, a una població que ja supera les 200.000 persones. El creixement exponencial de població va venir de la mà de persones vingudes de diversos llocs d’Espanya que arribaven amb l’esperança de trobar una feina i construir un futur millor.

 

La situació, era el ‘desarrollismo’, va ajudar, i també va ajudar el fet que molts veïns de Badalona, una població que tenia una llarga història de lluites per la dignitat de les treballadores i treballadors, van donar, en la mesura que van poder, un cop de mà als nous ciutadans. Així, amb treball conjunt, amb esperit unitari es va construir el que ara és una gran ciutat.

 

La democràcia va contribuir a que els barris, construïts en època d’especulació i que tenien unes estructures gens pensades per a la creació de comunitats, esdevinguessin més habitables, més sociables. Per aconseguir aquest objectiu els partits polítics es van implicar de valent. Una màxima era: «som un sol poble» i, a la seva manera, parlant la llengua de cadascú i respectant la forma de viure d’uns i altres, es va construir la Badalona moderna.

 

Què ens ha passat quan en el segle XXI veiem que en sectors importants de la ciutat es produeixen moviments contra els que ara arriben i no tenen, igual com passava abans, altre capital que les seves mans? Hi ha un rebuig cap a l’últim que ha arribat. El sentiment es basa en la por que tots, dic tots, tenim cap aquell que ens sembla estrany, allunyat del que sempre hem conegut. I ens hauríem de preguntar perquè aquest sentiment és més fort a Badalona que en altres llocs que també reben immigració?

 

La por a l'altre

Segur que hi ha més d’una explicació. Jo apunto alguns elements i segur que me’n deixo. Hi ha la prevenció cap a ‘l’altre’, entès com aquell que no és igual que jo. La teoria marxista afirma que les posicions de les persones estan condicionades per la situació que uns i altres tenim en el sistema de classes socials. Això és cert. Però jo crec que hi ha un altre element a tenir en compte. El filòsof anglès del segle XVII, Thomas Hobbes, a la seva obra, El Leviatán, afirmava que «l’home és un llop per a l’home», La frase de Hobbes, en aquest sentit, es converteix en la metàfora de l'animal salvatge que l'home porta a l'interior, podent realitzar grans atrocitats i barbaritats contra elements de la seva pròpia espècie. Ras i curt, que hi ha persones que es mouen més per la por a l’altre que per la seva pròpia situació en el teixit social.

 

Hi ha també una posició en el món de les idees que contradiu l’anterior. Es la que va definir Jean-Jacques Rousseau, quan afirmava en el compendi de la seva obra que la persona és essencialment bona i és la societat la que la transforma en dolenta.

 

La posició de Hobbes pot explicar perquè hi ha ‘pobres’ de dretes i la de Rousseau explica perquè hi ha persones benestants que fan l’opció solidària en la seva vida, tot i no necessitar-ho personalment. Res és tant senzill com sembla d’entrada.

 

Atiant el rebuig contra els que acaben d'arribar

El que he explicat més amunt ‘és el que hi ha’. A Badalona no és casual que hi hagi forces importants que atiïn el rebuig als que acaben d’arribar. Aquestes forces, que són el que tradicionalment en diríem conservadores, tenen clar el que practicaven els romans: ‘divide et impera’, quan feien que els pobles conquerits es barallessin entre ells. Ras i curt, si hi ha talls indiscriminats de llum afirmen que la culpa, i no dic que en part no sigui així, la tenen els que s’endollen il·legalment a la xarxa. Però, amb aquest núvol de fum ajuden òbviament a la gran multinacional, italiana per cert, que és propietària d’Endesa, que any rere any repatria els beneficis en forma de dividends i ens tracta, a tots i a totes com a súbdits, no fent les inversions en infraestructures que calen per assegurar un servei que ostenten en pràctic monopoli. Un alt dirigent polític local, va evitar durant setmanes dirigir-se a l’empresa pel seu nom, en els seus twitts deia ‘l’elèctrica’. Casual?, no, jo crec que no. I aquest és només un dels punts en què es veu la tàctica de dividir per ajudar als de sempre.

 

El mateix es podria dir del tràgic succés que ha causat la mort de cinc persones al Gorg. Ningú oculta que van arribar a l’Estat espanyol i a Badalona fugint de la misèria dels seus països. La història es repeteix, un cop més. Els que els critiquen diuen, «però aquesta gent va arribar il·legalment». Ignoren potser que molts dels que arribaven a Barcelona després de 12 o 15 hores amb el ‘Sevillano’ i intentaven viure aquí treballant en el que trovessin, eren caçats per la policia franquista i molts d’ells retornats perquè ‘havien arribat il·legalment’ deien llavors. I cal recordar que durant el règim anterior tots érem súbdits sotmesos a l’arbitrarietat del poder?

 

Però, s’ha de dir també que en aquells mítics anys 50 i 60 els primers que van arribar i van trobar feina obrien les cases als seus parents; que moltes esglésies van col·laborar oferint formació i quan va caldre ajuda directa. Que molts ciutadans que vivien aquí de tota la vida es van comprometre i van lluitar colze amb colze amb els seus nous veïns. I així, tots ens vam fer millors.

 

Durant anys, un run run ha dit que no érem treballadors, que érem classe mitjana. Per tant, ens deien també que havíem de mirar amb displicència ‘els altres’ els més pobres, els que han arribat més tard, els que ho tenen tot per guanyar. Però el cert és que, com diuen les dones zapatistes: «quan una dona avança cap home retrocedeix». Per tant, podríem dir que si el nostre veí millora això no vol dir que nosaltres haguem d’empitjorar, com es demostra en societats avançades que han integrat milions de persones que hi han anat a buscar una vida millor, els Estats Units o Alemanya són exemples.

 

I ja acabo, us recomano desconfiar dels que vulguin enfrontar els pobres amb els més pobres, i també d’aquells que amb posat nou ric adoptin el paper d'inquisidors. Ma mare, em dic Redondo de segon cognom, nascuda a Càceres, deia sovint un refrany que quadra perfectament amb el cas: «Nunca pidas al que pidió ni sirvas al que sirvió». Amb això volia dir que els més durs amb els treballadors són antics treballadors que es creuen superiors i  realment només són masovers dels de sempre.

 

I tornant a les dites: «a buen entendedor.....»