Això no és una pipa

Jordi Albaladejo Blanco

Historiador

Això no és una pipa


twitter share   facebook share

El besavi Antoni Blanco amb la seva dona Teresa Blanch i dos fills, deixà enrere les terres de secà d'Osca per treballar a la indústria badalonina a començaments del segle XX. El nucli familiar formava part de la nombrosa migració que arribava procedent del camp amb destinació cap a la ciutat, a la recerca d’un futur millor i atreta per la demanda de mà d'obra de la industrialització, en expansió des de l'arribada del ferrocarril el 1848. Badalona va passar de poble a rebre el títol de ciutat el 1897.

Les fàbriques principalment de capital estranger i barceloní s'instal·laven a la zona de l'arenal pel preu barat del sòl badaloní, amb un bosc de xemeneies a primera línia de mar. El progrés identificat amb la indústria feia bullir el creixement urbà, els serveis i el nombre d'habitants de l'antany vila marinera, agrícola i de manufactures artesanals. Badalona assolia els 20.000 habitants en la primera dècada del segle XX. La societat a ritme de la modernitat i la convivència ciutadana es transformaven.

Coneixem com Blanco va entrar de jornaler a l'empresa química Cros, la més gran de Badalona; també el naixement d'un tercer fill, el meu avi; i el domicili familiar al carrer Arnús, 91. El 30 de setembre de 1906, però va morir per lesions provocades en un accident laboral. La història familiar continuà amb nombroses dificultats econòmiques, el treball de la besàvia a la Casamitjana Mensa (lleixiu El Conejo) a Montgat i diferents situacions pròpies de l'estrat popular, entre elles la participació activa en el sindicalisme d'arrel llibertària dels tres germans en les dècades següents. Però, retornats al besavi, d'aquella època hem conservat familiarment una icònica pipa, veritable tret distintiu personal com una peça de roba característica, unes sabates o un barret.

Una sempiterna pipa com també utilitzaven vells llops de mar badalonins i amb diferents models, personatges representats en les caricatures del ninotaire Jaume Passarell per aquells temps: Joaquim Selva, conserge a l'Ateneu Obrer de Badalona i poeta per afecció; Camil Balat, directiu de l'Ateneu Obrer i entrenador del F.C. Badalona... o el fill adoptiu de la ciutat pel seu gran prestigi científic i nombroses activitats cíviques i culturals, Pompeu Fabra i Poch.

El Mestre Fabra, seny ordenador de la llengua catalana, 'l'únic català que tots els catalans han obeït plenament' en paraules de l'escriptor Josep Pla. En els anys que Fabra va viure a Badalona, entre 1912 i 1939, quan va haver d'exiliar-se i la seva biblioteca va ser cremada pels feixistes al davant d'on vivia, al carrer de la Mercè, 34; va treballar en la redacció del Diccionari General de la Llengua Catalana. L'insigne filòleg a més de la seva activitat a diferents institucions d'àmbit català, participava activament en la vida badalonina: en l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana i l'Escola Catalana, la delegació local de l'entitat Palestra, el Club Natació Pop, anava a mar a Badalona i Montgat... i practicava el tenis amb la seva filla Carola a les pistes de la fàbrica Cros. Republicà i demòcrata, l'home de la pipa, fugint dels 'arguments del sabre' com diu el poema de Salvador Espriu, va morir a l'exili, a Prada de Conflent el 1948.

Com llegim, a Badalona res mai ha estat fàcil, ni ha seguit un perfil unilineal de progrés continuat, de 'continuïtat cosificada' com teoritzava Walter Benjamin i recollí contemporàniament el mestre historiador Josep Fontana. La ciutat al llarg del segle XX, ha tingut avenços i retrocessos: ha patit dues dictadures, una guerra civil, una intensa industrialització força contaminant, diferents conjuntures econòmiques agreujades per diferències de classe social, dèficits de serveis que s'han afrontat sobretot amb inversions pressupostàries de caràcter social en període democràtic i continuades allaus migratòries, la darrera fa poc més d’una dècada, ja en el segle XXI, registrant-se actualment 223.166 habitants (dades Idescat any 2020).

En un dels barris més densament poblats i de 'piseries' de la ciutat, Sant Joan de Llefià, hi ha una plaça dedicada a aquell 'recipient petit, generalment cilíndirc, amb un tub prim que arrenca de la part baixa' que 'Serveix per fumar' (segons descripció de diccionari): la plaça de la Pipa, sorgida de la reivindicació veïnal d'espais lliures i que té la forma de l'objecte descrit, especialment perceptible des de l'aire. Una imatge de pipa, com la coneguda pintura del surrealista Magritte ‘Ceci n'est pas une pipe’.

Curiosament, l'amic Joan Sansa, autor d'una sèrie de pintures inspirades en poemes de Josep Gual, referents literaris de la història de la nostra ciutat, exposades en diferents entitats badalonines al llarg del que ha estat la commemoració del centenari del naixement del poeta aquest 2020-21, sovint recordat fumant una breva; és un sempitern adulador de la pipa com es pot veure a Instagram.

En un diàleg permanent, Badalona en clau de progrés, es troba arrelada al futur: interessada pel present i preocupada per l’esdevenidor perquè coneix amb tota la seva complexitat el passat.