On la il·lusió sigui possible

Rosa Carbonell

Gestora cultural i creadora badalonina

On la il·lusió sigui possible


twitter share   facebook share

“Amor meu: t’estimo. Però ho hem de deixar.” Així començo la meva carta de comiat. Fa temps que sento que la meva relació amb la cultura a Badalona està esgotada.

 

He sentit molta passió durant anys. Passió com a ciutadana que gaudeix de la vida cultural de la ciutat. Passió com a creadora, que s’expressa i que també acompanya a altres a gaudir del seu dret a la creació artística a través de Teatre La Llavor.

 

Però la passió, si no la treballes, s’esgota. En una relació a dos, és important saber mantenir la flama. I és important que tot sigui recíproc.

 

També és imprescindible saber sostenir la comunicació, i millorar-la amb els anys.

 

En aquesta relació tan bonica amb la cultura a Badalona, que ens ha fet somriure tants cops, que ens ha fet lluitar plegades... en aquesta relació sento que ara no hi ha flama, i encara menys, comunicació.

 

Percebo que, qui s’ha d’encarregar de mantenir els engranatges de la cultura en ple funcionament, està confosa. I plena d’error pensa que ella mateixa (l’administració pública, deixeu-me aquí destapar l’analogia) és qui ha de fer la cultura.

 

La cultura no necessita que ningú la faci. La cultura a Badalona existeix. Se sosté per si mateixa. Es crea, es reprodueix, es transforma, mai mor.

 

El paper de l’administració no ha de ser, en cap cas, generar la cultura. La seva feina és vetllar perquè totes puguem accedir a crear aquesta dinàmica cultural, a gaudir-la i a participar-la en igualtat de condicions, independentment dels nostres recursos i de les nostres diferències. Ha d’acompanyar i fer possible. Ha de garantir l’equitat. Ha de creure en la cultura de la seva ciutat i estimar-la, i lluitar amb tots els mitjans possibles perquè aquesta estigui sana i en ple funcionament.

 

Però quan els ponts de comunicació són precaris o inexistents.

 

Quan no es creu en l’altre, ni en la relació establerta.

 

Quan no es treballa per la flama.

 

Quan tot això passa... Arriba un punt d’inflexió on tot fa pensar que, per seguir creixent, un s’ha de mirar a si mateix i agafar un nou camí on la il·lusió sigui possible.

 

Desitjo de tot cor que aviat un nou govern cregui de veritat en la importància de la cultura per construir una Badalona digna. Tenim tants exemples de ciutats al món que han refet el seu relat gràcies a les seves polítiques culturals. Ho desitjo, però tampoc sóc innocent: tots els precedents a la nostra ciutat em fan tenir poques esperances.

 

Bertolt Brecht va dir una frase memorable que em sembla que dibuixa molt bé el teixit cultural a la nostra ciutat: “Lloeu l'arbre que des de la carronya puja joiós cap al cel!”. Venim de ben avall, i malgrat tots els obstacles aixequem el cap amb orgull perquè som més que vàlides. Ens mereixem una ciutat a l’alçada.

 

Estimeu al teixit cultural de la ciutat, cuideu-lo com es mereix. I si no hi esteu disposades, feu un pas al costat.

 

Deixeu-nos créixer. Perquè aspirem al cel i més enllà.