Els versots dels diables de Badalona, les acusacions de politització i el dret a la crítica

Tomeu Ferrer

Periodista

Els versots dels diables de Badalona, les acusacions de politització i el dret a la crítica


twitter share   facebook share

Acabades les festes de maig potser és oportú donar la meva opinió, personal i intransferible, sobre l’enfrontament viscut entre l’equip de govern de Badalona i els diables de la ciutat.

 

Acte primer. Els diables de Badalona en la nit del foc allarguen uns minuts més enllà del temps que tenien assignat el seu espectacle. La regidora de cultura, de manera inflexible, insta aturar l’actuació i davant del que considera dilacions, ordena la discutida unitat Omega de la Guàrdia Urbana, que actuï aturant l’espectacle ‘manu militari’.

 

Acte segon. Dos dies després, els diables pronuncien els seus versots, sempre satírics, davant la porta de l’església de Santa Maria. Fan una pausa escènica i un dels dimonis aprofita per titllar l’alcalde, Xavier Garcia Albiol, de «feixista i racista». Uns minuts abans havien esmentat en els seus rodolins algunes de les discutides actuacions de l’edil del PP a la ciutat. Els regidors d’aquest partit s’aixequen de les seves cadires i abandonen l’acte, cal suposar que indignats.

 

Acte tercer. A les xarxes socials es publiquen algunes piulades on s’acusa els diables de ‘polititzar’ els actes de les festes de maig. Només minuts més tard, piula l’al·ludit Xavier Garcia Albiol, amb el mateix argument i algun afegit. Efectivament, critica la ‘politització’ protagonitzada, segons la seva opinió, per un ‘presumpte’ grup cultural. Afirma també sentir-se insultat pels conceptes que els diables han pronunciat sobre la seva persona.

 

La queixa-acusació d’Albiol és que els diables haurien polititzat unes festes de la ciutat. Per tant, considera el concepte política com una cosa dolenta, abjecta més aviat. I què és política?. Aristòtil, tres-cents anys abans de Crist, va qualificar els éssers humans com a éssers polítics. Entenia que les persones, en tant que racionals, formaven part de la polis (la ciutat). Així doncs, en sentit estricte, la política era la vida de la polis, el conjunt de formes de pràctiques socials de la vida en comunitat. I així ho van entendre els grecs, que consideraven que preocupar-se pels afers de les ciutats (majoritàriament ciutats-estat) era una forma noble de participar en la recerca del bé comú com a éssers lliures. Ho tenien tant clar que van denominar amb el mot idiota, les persones que es desentenien dels afers públics.

 

Per tant, el senyor Albiol hauria de saber que la política, per cert la seva única professió des de fa desenes d’anys, és una activitat que sempre ha estat ben valorada en les democràcies. I blasmada per les dictadures, perquè política significa que els ciutadans es preocupen per millorar la vida de les seves comunitats. Aristòtil deia que fora de la societat l'home és una bèstia o un Déu.

 

I ja baixo a la realitat. En la meva opinió, l’actuació de la regidora que va fer intervenir la Guàrdia Urbana per aturar un acte cultural (sí, cultural) va ser desmesurada i una exhibició fora de lloc d’un cert militarisme de via estreta.

 

I la reacció dels diables amb els seus versots?, per cert, que en ells també van rebre l’exalcaldessa Maria Dolors Sabater i l’exalcalde Álex Pastor, se’n diu crítica. En les democràcies els ciutadans, que paguen els sous amb els impostos als seus representants, tenen sempre el dret a criticar allò que els sembla que els seus dirigents fan malament. Només els que no entenen aquest dret rebutgen la crítica.

 

Fa uns anys un primer ministre xinès va visitar Barcelona. Primer va anar a l’Ajuntament i quan havia de travessar la plaça de Sant Jaume per anar cap a la Generalitat va veure que hi havia poc més d’un centenar de manifestants protibetans que l’esperaven pacíficament. El mandatari xinès es va esverar i es va negar a travessar la plaça. Preguntat sobre el fet, Jordi Pujol, que s’havia quedat amb un pam de nas esperant, va respondre que «en les democràcies entomar les crítiques va amb el sou».

 

 

Durant molts anys fer política ha estat una acusació que s’ha usat per esquivar les crítiques. Els que critiquen, segons aquesta lògica no ho fan per motius nobles sinó perquè volen perjudicar el govern, representant de la majoria (bé, això a Badalona no és cert, però seguim).

 

Que és fer política?

 

I anem a coses pràctiques, què és fer política? Qui fa política? A un cantautor li van preguntar fa anys si era un cantant polític. Va respondre que ell no ho era, que un cantant polític era Julio Iglesias! Així doncs, fer notes de premsa sobre detencions de presumptes delinqüents ressaltant la seva nacionalitat (només quan no és espanyola) és política o no? Usar i abusar de la Guàrdia Urbana més enllà de les funcions que té fixades per la llei, és política o no? Prohibir l’Estaca en un acte públic és o no fer política? I fer-se els distrets i els impotents davant la proliferació de cases de joc i apostes a la ciutat és fer política? Impulsar o prometre sotovoce que s’expulsarà persones d’altres nacionalitats de Badalona és fer política o què és?

 

Resulta curiós que una persona que fa més de 40 anys que viu de la política desqualifiqui aquells que fan ús del dret ciutadà a la crítica per expressar les seves opinions, tot acusant-los de politització. Això ho diu una persona que milita en un partit polític, ha estat president d’aquest partit a Catalunya, ha estat diputat al Parlament de Catalunya, regidor a Badalona i també alcalde de la ciutat, diputat provincial i em deixo segur un grapat més de càrrecs, és ha dir, ha fet política durant tot aquest temps les 24 hores del dia.

 

L’acusació de politització em recorda la frase que s’atribueix a Franco en una conversa amb un general. «Haga como yo, no se meta en política», s’afirma que va dir el dictador; una persona que va donar un cop d’Estat, va ordenar una repressió sagnant i va governar sense consultar ningú durant quaranta anys disposant de vides i béns dels seus ciutadans, convertint-los en súbdits. Va fer tot això que ell creia que no era política.