Contaminació litoral, un cúmul de despropòsits: presumpta delinqüència ambiental i/o prevaricació institucional?

Francesc Alfambra

Biòleg, d’Els Verds de Badalona

Contaminació litoral, un cúmul de despropòsits: presumpta delinqüència ambiental i/o prevaricació institucional?


twitter share   facebook share

El dissabte 19 de juny, diferents col·lectius de Sant Adrià de Besòs, de Badalona i de Barcelona ens manifestarem en protesta per la contaminació del litoral arran de l’alarma social creada pel tancament de la platja de Sant Adrià de Besòs per la contaminació tòxica que conté i que amenaça la salut pública dels banyistes. També ens hem posat d’acord en portar a la fiscalia un memoràndum denunciant aquesta intolerable contaminació, exigint responsabilitats.

Aquesta denúncia davant la fiscalia és absolutament pertinent. Tenint en compte les dècades d’incompliment sistemàtic de la Llei de Residus per part de les empreses responsables, així com la desídia política i administrativa incomplint la seva obligació d’aplicar el Principi de Subsidiarietat, a mercè del qual les administracions públiques han de procedir d’ofici a descontaminar els sòls contaminats i passar les costes als propietaris privats.

Els abocaments d’escòries de la tèrmica TERSA i de residus industrials de tota mena per reomplir els sòls municipals Segons sembla, ha estat la norma durant molts anys que ara gràcies a les denúncies d'AireNet i de la Marea Verda de Sant Adrià, s’han posat de manera escandalosa a la vista de tothom l’opacitat informativa, fins i tot l’ocultació o les mentides amb les quals han actuat diferents polítics i administracions responsables. Incompliment de responsabilitats que freguen la presumpta prevaricació d’uns i la presumpta delinqüència ambiental organitzada dels altres.

 

Alguns antecedents i irregularitats

 

Amb el Pla de Costes de 1986, semblava que aquesta situació de deixadesa i de contaminació, tenia els dies comptats. El primer objectiu d’aquell Pla era l’alliberament del front marítim comprès entre el Poblenou, Sant Adrià de Besòs, Badalona i fins a Montgat de tota mena d’indústries contaminants. El segon objectiu més important era descontaminar el litoral, i el tercer desplaçar cap a l’interior i soterrar la barrera ferroviària per connectar l’entramat urbà d’aquests municipis amb el front litoral lliure d’obstacles i regenerat per al gaudi de la ciutadania.

Arran dels jocs olímpics del 1992, Barcelona va assolir tots els objectius del Pla de Costes, però contràriament a Sant Adrià de Besòs, a Badalona i a Montgat es van incomplir el segon i el tercer, restant relegats una vegada més, sotmesos fins als nostres dies a suportar la contaminació litoral i a la barrera ferroviària. Finalment el Pla de Costes no descartava l’equipament de petites estructures portuàries. Tots quatre ajuntaments es van plantejar fer quatre ports, en una carrera competitiva de promoció i màrqueting portuari! Només Montgat va desistir a fer el seu port, però tots van relegar a l’oblit el segon objectiu del Pla de Costes de descontaminació del litoral.

La descontaminació de les 12 hectàrees (Ha) de l'empresa Cros, 12 Ha de sòl públic desaparegut sota la dàrsena portuària mereix un capítol a part, perquè va estar farcida d’irregularitats, i és pertinent afegir que en el Projecte Constructiu del Port-Canal de 1998, havia previst una partida de 130 milions de pessetes (0,78 milions d'euros),  però després de diverses revisions a l’alça, el cost final dels treballs de neteja, segons consta a la Memòria oficial de Marina de Badalona S.A. de l’any 2007, va ser de 24.310.269,50 €!, és a dir un cost 31 vegades superior al previst inicialment!

A la Cros es va trobar de tot i més: Els lixiviats carregats de metalls pesants que contaminaven els nivells freàtics de l’aqüífer deltaic del Gorg, no solament tenien plom, pirites i àcid sulfúric com va declarar el regidor d’urbanisme Francesc L. Guardiola, amagant a l’opinió pública l’estudi de contaminants, sinó que també hi havia àcid cianhídric, àcid acètic, àcid clorhídric, àcid nítric, quelats de cianur, arsènic, sulfat de coure, amiant, sulfats de ferro, etcètera. Els sulfats de plom, de zinc i de cobalt amb proporcions espectaculars i el cianur, l’arsènic, entre deu i vint vegades per sobre dels límits màxims de toxicitat de l’aqüífer. El cost de descontaminació es dispararia fins a 25 milions d’euros, dels quals Ercros, empresa nascuda de la Cros, va ser condemnada a pagar 9 milions.

El PDU de les 3 Xemeneies: una nova amenaça de contaminació litoral

El pla director urbanístic (PDU) de les Tres Xemeneies hauria de ser un gran projecte de regeneració ambiental i ecològica d’aquest fràgil ecosistema de la desembocadura del Besòs, de recuperació de la memòria històrica de l’energia que va fer possible la industrialització de Catalunya, amb un gran equipament cultural de país, i un centre internacional de recerca científica i formació professional. O, pot ser un HUB Internacional del coneixement, la recerca i la transferència de tecnologies en la línia de la proposta de Màrius Rubiralta, d’aprofitament dels recursos naturals i de gaudi social, lúdic i esportiu d’aquest extraordinari patrimoni natural litoral.

No volem un nou episodi vergonyant d’especulació immobiliària en la línia del Pla General Metropolità (PGM) franquista del 1976, de maximitzar les plusvàlues de l’especulació immobiliària per a la reproducció del capital com el que s’està planificant. S’imposa de manera autoritària la vella política del totxo i del formigó disfressada d’un inventat i fals consens de descarada manipulació del procés participatiu, com a coartada social per a justificar i encobrir els interessos financers de l'elèctrica Endesa i del Banc Santander. El PDU de les 3 Xemeneies ignora el perill d’ubicar el nou barri en zona inundable i potencialment inundable de la ribera del Besòs. Ignora també el perill per a la salut pública que representa situar un barri a menys d’un quilòmetre de la incineradora TERSA, i a 400 metres de les centrals tèrmiques de cicle combinat, totes elles considerades plantes altament contaminants, amb dioxines i furans, micropartícules, compostos orgànics persistents, CO₂, etcètera.

El pla no aporta els informes de caracterització dels sòls contaminats, deixats per les indústries preexistents, ni l’estudi econòmic-financer per al seu tractament de descontaminació, preceptius segons la Llei de Residus. Esmenta la importància del col·lector-interceptor de Llevant, però no actua sobre el seu desplaçament ni sobre el perill de contaminació marina cada vegada més recorrent. Esmenta el Pla Metropolità d’Infraestructures del 2010 que plantejava el desplaçament i soterrament de la via fèrria, però considera arbitràriament que aquest projecte està fora de l’Àmbit pel qual consolida i perpetua la barrera arquitectònica que representa el ferrocarril. No actua sobre l’adaptació i la resiliència del conjunt de la ciutat i del barri als fenòmens del canvi climàtic i a la més que probable previsió de pujada del mar.

Com és possible que amb tantes administracions responsables de la cura d’un medi ambient saludable, totes, absolutament totes, fallin sistemàticament a l'hora d'exercir les seves obligacions durant més de trenta anys, d’aplicar amb rigor la normativa vigent en matèria de Residus Tòxics i Perillosos (RTP), o de Residus Especials, i en l’alt cost de la descontaminació, d’uns terrenys que molt probablement són els més degradats de l’Estat Espanyol després d’Aznalcóllar (Sevilla)?

Les irregularitats observades el 2004 durant el procés de descontaminació, com abocar terres contaminades de la Cros directament a la platja de la Mora, etcètera, les vam denunciar a la Junta de Residus (ara ARC) i als mossos d’esquadra, però ni uns ni els altres van voler obrir l’expedient informatiu corresponent.

Paral·lelament s’ha vulnerat sistemàticament el dret democràtic a la informació ambiental, mantenint l'opacitat informativa. A Els Verds de Badalona se’ns va negar l’estudi de caracterització dels contaminants dels sòls de la Cros, estudi que s’havia fet entre d’altres a instància del mateix grup ecologista. El vam demanar a l’Àrea de Medi Ambient, però sorprenentment aquesta àrea de govern no disposava d’aquest estudi. Posteriorment el 13 de maig de 2002, a una entrevista concertada amb Francesc L. Guardiola, regidor d’Urbanisme, amb Juan F. Ruiz, conseller delegat de Marina de Badalona S.A. i amb Emili Mas, gerent del Consell Comarcal, d’una banda, i David Minoves, conseller Comarcal i Francesc Ribot, ambdós d’ERC (que havien gestionat l'entrevista) i jo mateix, de l’altra, ens van negar rotundament l’esmentat informe sobre els residus contaminants, amb una prepotència i un autoritarisme inaudits en democràcia, tot negant-nos el dret a la informació ambiental amb l’únic argument de què “els ecologistes sou uns alarmistes”. Ni tan sols vam poder donar-hi una ullada. El comportament ofensiu i la prepotència emprada per aquells tres senyors, en negar-nos la informació i interrompent sobtadament la reunió abans de començar la reunió, va ser deplorable del més pur estil caciquil.

La desídia o la incompetència política mostrada històricament pels nostres ajuntaments, en matèria de transport públic, es pot explicar en part per la seva tendència durant dècades a prioritzar la promoció portuària, tant a Badalona com a Sant Adrià de Besòs, només justificada per les grans operacions d’especulació immobiliària al rere port i al mateix litoral.

 

Injustícia ambiental, greuge històric i deute ecològic

 

Durant més d’un segle el nostre litoral adrianenc, badaloní i montgatí va ser el pati dels mals endreços de l’industrialisme català, per encabir tota mena d’indústries químiques i energètiques altament contaminants, imprescindibles històricament per al desenvolupament econòmic del país. Hi ha una manca absoluta de perspectiva històrica sobre aquest territori, que s’ignora i es fa insensible al greuge històric, al deute ecològic i a la injustícia ambiental comesa pel centralisme polític i financer barceloní sobre aquest litoral i la seva població resident.

Una vegada més es posa de manifest el greuge històric d’un gran dèficit d’inversions públiques a la nostra comarca, una gran injustícia ambiental en termes de contaminació marina, atmosfèrica i del sòl litoral, i en forma de malalties respiratòries i morts prematures de moltíssimes persones de les nostres poblacions; i es confirma el deute ecològic en forma de degradació ambiental, forta regressió i pèrdua de platges, etcètera. Tot això agreujat encara més amb un PDU de les 3 Xemeneies zombi , completament aliè al context històric, social, econòmic, ambiental i ecològic dels nostres municipis, que no preveu invertir ni un euro públic per recuperar, regenerar i protegir el nostre ecosistema natural deltaic de la desembocadura del Besòs.

La ciutadania mobilitzada diu prou!, denunciant aquesta intolerable contaminació litoral, tot exigint responsabilitats, ara, però, caldrà veure la sentència judicial.