Que actualment puguem gaudir d’espais verds públics, com son els parcs urbans, metropolitans, naturals o nacionals, o d’espais naturals com és el de la serralada de Marina, no és per gràcia divina caiguda del cel, sinó el fruit de conquestes democràtiques assolides a còpia de mobilitzacions ciutadanes i lluites veïnals i ecologistes. Recordem aquí algunes d’aquestes efemèrides badalonines: la plaça de les Palmeres i la del Gran Sol de Llefià, les campanyes de Montigalà per al Poble, de Sant Jeroni Parc Públic, de Defensa de ca l’Arnús Parc Públic, de Salvem el turó de l’Enric i el torrent de la Font, de Salvem ca l’Andal, i ara de nou, a mode de dejà vu, ens tornem a trobar amb la plataforma Defensem el parc de ca l’Arnús, versió 2.0!
Fins ben entrat el segle XX, gaudir de parcs i jardins era un privilegi exclusiu de l’aristocràcia i de l’alta burgesia financera. Els tancats reials de cacera, com el que tenien els comtes de Barcelona i reis de la corona catalanoaragonesa al delta del Besòs, o les immenses deveses i finques privades de que encara posseeix la rància noblesa castellano-andalusa-extremenya, com els ducs d’Alba, -per drets de conquesta- són el més semblant al que ara coneixem com a parcs naturals.
Fins i tot, l’existència d’un cos de jardineria pública per al manteniment els espais verds públics, o el que resta de la brigada municipal de parcs i jardins, també va ser va ser una conquesta democràtica, gairebé revolucionària. La brigada municipal ara gairebé desmantellada per la ventada neoliberal de les externalitzacions i de les privatitzacions dels serveis públics, que tot ho empastifa en ares a la sacrosanta institució del benefici privat i de la reproducció del capital. Quan més gastem en manteniment del verd urbà més degradat està i de més baixa qualitat esdevé el servei, amb parcs cada vegada més deixats i malmesos. A mercè d’aquesta perversa lògica neoliberal, se’ns vol fer creure que l’externalització i la privatització d’aquest servei són un estalvi per a les arques municipals: fals! Absolutament fals! Segons els nostres governants saltataulells, l’única lògica possible, la lògica del capital consisteix a desmantellar de personal fixe els serveis públics (a (Badalona ho han fet tots els governs), precaritzant les condicions de treball i els sous de misèria dels contractats, per una banda i en maximitzar les plusvàlues de l’especulació immobiliària del sòl per l’altra. Així ho expliciten sense embuts i sense vergonya en declaracions públiques i en la mateixa redacció de projectes tan abjectes com el Pla Director d’Urbanisme (PDU) de les Tres Xemeneies, que preveu aixecar 30 blocs amb 1.959 pisos al front litoral des del Besòs fins a les tres xemeneies.
Una mica d’història del parc
Desprès de diverses transmissions patrimonials, amb herències i compra-vendes entre famílies pageses benestants badalonines, documentades des del segle XVI, el 1851, Evarist Arnús i Ferrer, va comprar la finca a Ignasi Llobet i a Josefa Oriol i Romà. Evarist Arnús era banquer, mecenes, filantrop, senador monàrquic per Badalona i fundador de multitud de societats anònimes. Com a influent polític de l’època, s’oposava a l’abolició de l’esclavatge a les colònies, va aconseguir, que durant l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, Doña Maria Cristina, reina regent i la família reial vinguessin a Badalona per allotjar-se al palauet de la seva finca.
El castell de ca l’Arnús i la capella de Santa Bàrbara són obres de l’arquitecte Salvador Vinyals i Sabater. El palauet residència familiar consta de planta i pis, amb una gran galeria florentina. També disposa d’una torre quadrada d’ús lúdic voltada pel llac navegable alimentat per a una mina d’aigua que captava l’aigua al subsòl de la riera de Pomar (ara de pou), i el jardí romàntic, amb escultures neoclàssiques i la torre-estació meteorològica, aquestes peces conformen un conjunt històric, artístic, monumental i vegetal, amb arbres monumentals centenaris del segle XIX únic a Badalona i a l’entorn metropolità.
Indiscutiblement el parc de ca l’Arnús és el darrer reducte de la Badalona noucentista, representatiu de l’ascens econòmic, social i polític del patriciat burgès barceloní sobre una aristocràcia i una noblesa catalana en declivi. Evarist Arnús és l’exemple paradigmàtic d’això.
II República (1936): frustrat primer assalt democràtic al parc
La vella vocació de parc públic de la finca de can Solei-ca l’Arnús data des de l’any 1936, en què l’Ajuntament republicà badaloní la va expropiar i la va obrir al públic. Òbviament, una decisió de radicalitat democràtica tan ferma i contundent com aquesta va tenir els dies comptats: un cop acabada la guerra tres anys desprès, va ser revocada per la dictadura franquista.
Festa del Badiu
Des de començaments dels anys 70 del segle passat es realitza ininterrompudament la Festa del Badiu al parc de can Solei, una festa popular fortament arrelada a la ciutat. Que la família Coma-Cros propietària del Parc de can Solei vengués a l’Ajuntament i cedís les dues cases de can Solei a la cooperativa de pares i mares de l’Escola Artur Martorell, va obrir al públic aquesta important part del parc.
Primer Ajuntament democràtic (1978)
El primer ajuntament democràtic, presidit per en Màrius Díaz va comprar un 30% de la finca de ca l’Arnús per un import de 50 milions de pessetes, amb l’objectiu de convertir-la en parc públic.
Elaboració d’una fitxa de protecció del Parc (1980)
A l’octubre de 1980, els arquitectes Francesc Lladó i Joan Antoni Padrós van proposar la protecció del conjunt Can Solei- ca l’Arnús, mitjançant la seva inclusió en el Catàleg Municipal Normatiu d’Edificis, Conjunts Urbans i Construccions d’Interès Públic a protegir, per la qual sota la fitxa C-20 (ara H-3), va ser aprovada el 27 de setembre de 1984 per la Corporació Metropolitana de Barcelona. A l’esmentada fitxa del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Municipal, els autors de la mateixa van fer constar que: «El Parc de ca l’Arnús, junt amb el de can Solei, constituiran el futur gran parc central que Badalona necessita».
Campanya ca l’Arnús Parc Públic (1996): Segon i incomplert assalt
Amb l’aparició d’un projecte per ubicar un restaurant de luxe, un centre de convencions (casa de barrets) i un gran pàrquing a la part alta de ca l’Arnús, la protesta veïnal i ecologista no es va fer d’esperar. Desprès d’anys de mobilitzacions ciutadanes protagonitzades per la Plataforma d’entitats Ca l’Arnús Parc Públic, liderada per la Federació d’Associacions de Veïns de Badalona (FAVB), es va acabar impedint aquesta especulació que destrossava una part important del parc romàntic i suposava talar una important massa forestal.
Tot i havent-se aprovat en el Ple Municipal aquest nefast projecte, amb el vot en contra de la Comissió de Patrimoni Municipal, va ser gràcies a la pressió de la Plataforma, que va iniciar els tràmits legals d’un contenciós administratiu, que va ser possible impedir-ho! L’enfrontament de Joan Blanch, l’alcalde promotor de l’especulació del parc amb Fermín Casquete, gerent de TUSGSAL i home fort del sector de negocis a l’ombra del PSC, es va saldar amb un daltabaix a l’alcaldia de la ciutat: Joan Blanch va ser expulsat del PSC i substituït a l’alcaldia per Maite Arqué, amb la benedicció d’en Casquete. Això va aplanar el camí perquè l’Ajuntament fes marxa enrere amb el centre de convencions, no de motu propi, sinó per la pressió veïnal, que va forçar negociar amb la propietat (germanes Clara i Maria del Mar Arnús) declarar ca l’Arnús com a bè Cultural d’Interès Local (BCIL) i convertir-lo urgentment en el parc metropolità, tan anhelat i reclamat per a la ciutadania de Badalona per millorar la seva qualitat de vida i el seu benestar mediambiental.
Finalment, a mercè d’aquesta lluita popular, l’any 2002, es va convertir en públic però no del tot!
Perquè no? Això deia el núm. 7 de la Revista municipal Bètulo de febrer del 2001:
Segons els acords signats l’Ajuntament es quedava amb el 98% dels terrenys de ca l’Arnús en canvi del pagament de 280 milions de pessetes, la permuta de tres finques municipals i el trasllat de l’edificabilitat a una finca propera a l’avinguda del President Companys.
A la mateixa revista l’alcaldessa Maite Arqué declarava:
La ciutat ha rebut el seu regal de reis, encara que és cert que encara manca un tros molt petit per a que tot ca l’Arnús sigui públic.
Tercer i definitiu assalt (2022)
Ara, després de 22 anys d’incompliments i tripijocs als despatxos d’alcaldia i d’urbanisme, no solament s’han incomplert les promeses i s’han defraudat els desitjos de la ciutadania de gaudir definitivament d’un parc de ca l’Arnús 100% públic, sinó que es pretén mutilar-ho amb dos blocs de pisos totalment incompatibles amb la cura i la preservació de la unitat paisatgística de la fitxa H-3 recollida en el catàleg de patrimoni municipal! Fitxa que inclou el mur perimetral, el barri monumental d’entrada al passeig dels plàtans i la font ornamental dedicada a Roca i Pi del carrer Sant Bru.
L’alcalde Rubèn Guijarro falta a la veritat -menteix- quan diu que no hi va haver cap al·legació en contra d’aquest nyap urbanístic, ja que l’Associació Els Verds de Badalona i d’altres entitats vam presentar plecs d’al·legacions que van ser rebutjades. Un nyap urbanístic que és més propi de la provinciana voracitat especulativa del desenrotllisme dels ajuntaments franquistes, que d’una gestió democràtica de l’urbanisme i de la planificació del territori al servei dels interessos comunitaris, molt llunyans dels roïns interessos privats d’una empresa del transport metropolità, aparentment cooperativista i ben lligada històricament al PSC.
El 26 de juliol del 2022, la sola convocatòria de protesta de la Plataforma Defensem ca l’Arnús, davant la pretensió del govern municipal d’aprovar el projecte d’urbanització de dos blocs de pisos dins el parc, va encendre novament la indignació popular. Com a resposta, la Junta de Govern va retirar aquest punt de l’ordre del dia, però això no vol dir que no tinguin intenció d’aprovar-ho a la menor oportunitat. Allà hi vam ser molt@s manifestants per mostrar el nostre rebuig a tan lamentable pretensió.
Esperem que al setembre la Junta de Govern haurà reflexionat i torni amb el convenciment de què només hi ha una única sortida airosa com fa 22 anys: Anul·lar l’expedient, Permutar, Expropiar, indemnitzar i requalificar la finca edificable com a verd públic, per integrar-la totalment al parc Metropolità de ca l’Arnús i can Solei. Aquest és el desig de tothom! Que no ens defraudin una vegada més. Mes de tres mil ciutadans i quaranta entitats s’han adherit a aquesta exigència al govern municipal. Alcalde, govern: permuta, expropia o dimiteix!
ca l’Arnús no es toca!
Salvem ca l’Arnús!
