El dret a l'habitatge

Pedro Jesús Fernández

Activista social i veïnal

El dret a l'habitatge


twitter share   facebook share

El dret a un habitatge digne i adequat es recull en l’article 47 de la Constitució Espanyola i és una responsabilitat de tots els poders públics sense excepció, que estan obligats a complir-lo des de les seves respectives esferes de competència.

Temps era temps, en una ciutat banyada per la mar Mediterrània on tenia nas tot el món, diferents moviments que defensaven el dret a un habitatge per a tothom i així evitar el drama dels desnonaments i les condicions d’infrahabitatge en el qual vivien moltes persones -per no parlar dels centenars que sobrevivien al carrer- van denunciar l’existència de milers de pisos buits a la ciutat, la majoria d’ells de grans tenidors, mentre cada dia eren desnonades dels seus habitatges més de dues famílies per causes sobrevingudes i raons diverses.

Segons els que tot ho sabien, el nombre total d’habitatges d’aquella ciutat que eren propietat de grans tenidors, uns 250, era més de 4.000, molts d’ells buits.

En aquella bonica ciutat, el crit de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH): “No s’entén gent sense casa i cases sense gent” reivindicant que es mobilitzessin els pisos buits en favor del lloguer social i així aturar el sagnant drama dels desnonaments de les persones amb dificultats econòmiques i socials, va aconseguir ser atès per les administracions, tant locals com supramunicipals. I totes elles van posar fil a l’agulla per solucionar aquest problema com ho van demostrar les diferents resolucions, mocions i declaracions d’intencions dels que manaven.

A la mateixa Casa de la vila es van aprovar, amb el vot favorable de tots els grups amb representació a la municipalitat, moltes mocions defensant el dret a un habitatge digne per a tothom.

El Síndic, defensor de les persones d’aquell país petit, en un informe fet públic en el temps que els peixos volaven i els pardalets nadaven, va denunciar la incongruència que suposava que quan l’Administració tenia dificultats per donar resposta a la demanda d’habitatge pel fet de no disposar d’habitatge públic suficient, les entitats financeres, que eren les bèsties més depredadores de tot el territori, tinguessin un estoc d’habitatges buit molt gran, perquè elles mateixes havien propiciat els desnonaments de les persones més dèbils i desfavorides.

Per això, l’any de la maricastanya, quan el Govern del regne va aprovar un decret per constituir la Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancaria (SAREB), el Síndic va advertir que tots els immobles que havien de ser traspassats a la SAREB ja eren de titularitat pública, pel fet que estaven en mans d’entitats intervingudes i nacionalitzades.

Diuen els llibres que el Síndic va proposar que aquests immobles se cedeixen a les administracions locals per ser destinats a lloguer social, ja que era una bona oportunitat per iniciar la creació d’un parc d’habitatge social que hauria permès donar resposta a la greu situació d’emergència residencial que estaven patint els habitants d’aquell país petit.

Això era i no era, perquè tothom sabia que la possibilitat de disposar d’un habitatge adequat a les necessitats de cada llar era un dret reconegut a totes les constitucions dels principals països europees, no sols del regne d’Espanya.

Conten els vells que mentre en aquell regne s’apostava clarament per fomentar la propietat privada, a tots els altres països europeus, des de la Segona Guerra Mundial que va acabar amb les esperances de construir una societat millor, es va intervenir al mercat de l’habitatge i es va impulsar l’oferta d’habitatges per a les classes socials amb menys recursos.

Però tornem a casa nostra i fent una mica més d’història.

Un bon dia, de bon matí, el govern que hi havia aleshores en aquella bonica ciutat, va presentar un pla per combatre l’emergència habitacional, amb l’objectiu de facilitar l’accés a l’habitatge de les persones més vulnerables i impulsar la seva funció social, evitant així l’especulació de les bèsties insaciables.

Amb tambor i pandereta van anunciar que es destinarien més de 16 milions de les monedes que s’utilitzaven a polítiques d’habitatge, dels quals 8 milions es reservarien per construir tres promocions d’habitatge en diferents llocs de la ciutat, tot i que s’estava estudiant l’emplaçament.

Des dels moviments socials que defensaven l’habitatge públic i lluitaven contra els desnonaments, es va manifestar que, donada la urgència i havent-hi pisos buits propietats de la SAREB, l’ajuntament fes servir el dret de tanteig i retracte i comprés pisos, la qual cosa no només era més ràpida per a disposar dels habitatges sinó també que s’evitaria la concentració de pisos socials en un mateix lloc.

Conten els sabuts que també es va traslladar als que manaven a la ciutat la possibilitat de crear plans d’ocupació per, en el cas que alguns d’aquests pisos no estiguessin en condicions de ser habitats, ser persones aturades les que els rehabilitessin.

Una altra proposta va ser que, en el cas de trobar-se el pis ocupat, s’estudiés la situació dels ocupants i s’intentés regularitzar la seva situació, no sols quant a les seves obligacions sinó també respecte al subministrament dels serveis bàsics, en molts casos fora de tota normativa i seguretat, el suposava un perill.

I passa el temps i a aquella ciutat, solidària i acollidora, es continua patint més de dos desnonaments diaris, 764 desnonaments durant l’últim any, i moltes persones segueixen dormint al carrer, ja que totes aquestes declaracions, anuncis i compromisos continuen sent paraules i més paraules.

I els uns acusen els altres, si bé n’hi ha un ben llarg que es porta la medalla d’or, d’irresponsabilitat i d’aprofitar-se de la situació en què viuen milers de persones per la situació de pobresa, d’inestabilitat i incertesa sobre com acabarà tot plegat.

I tot això que us he explicat és la pura veritat i el que no s’ho vulgui creure que vingui a Badalona.