Una proposta potent: la gran ciutat metropolitana

Venanci Saborit

Economista

Una proposta potent: la gran ciutat metropolitana


twitter share   facebook share

Tret d'un reduït nucli de persones, hi ha un consens general que l'Ajuntament de Badalona no funciona. Ni la neteja, ni la recollida d'escombraries, ni el control de l'incivisme, ni el manteniment de les instal·lacions (Can Casacuberta n'és un exemple paradigmàtic), ni la contractació pública, ni les noves inversions, ni disciplina urbanística, ni la via pública... res no funciona bé a l'ajuntament.

 

Ha calgut treballar molt durament, durant molts anys per arribar a aquest ensorrament.

 

Confiar l'alcaldia a un partit com el PP tampoc no podrà funcionar. No es pot governar la tercera o quarta ciutat de Catalunya, ni des de l'independentisme de la Dolors Sabater ni des de l'anticatalanisme de l'Albiol.

 

Davant de la inviabilitat de l'Ajuntament de Badalona cal una proposta potent.

 

Badalona té 21 km quadrats de superfície, Barcelona té 100 quilòmetres quadrats. Al seu torn, Madrid en té 604 i Londres 1.572. Però és que Tortosa té un terme municipal de 218 quilòmetres quadrats!

 

Amb això vull dir que cal una nova organització territorial més racional. Actualment, els reptes més importants són metropolitans: l'aire que respirem, l'aigua, el medi ambient, la mobilitat, el transport públic, la seguretat... tot el que és important cal afrontar-ho de forma global. De fet, l'actual Àrea Metropolitana de Barcelona ja va en aquest sentit, però és insuficient.

 

L'AMB, formada per 36 municipis, té 36 comandaments de policia local, 36 interventors, 36 secretaris, centenars de regidors i càrrecs públics, 36 sistemes de contractació, 36 departaments de serveis socials... això és irracional.

 

Una ciutat metropolitana global, amb l'elecció directa de l'alcalde o alcaldessa central per part de tota la ciutadania i també amb l'elecció de l'alcaldia de districte garantirà una organització política i tècnica molt més eficient i democràtica, superant unes elits locals que, en el cas de Badalona, l'estan ofegant.

 

Justament aquestes elits locals són el principal obstacle a la racionalització i millora de la gestió local i, per tant, són un fre al progrés de la majoria de la població.

 

Naturalment, els partits polítics veuran en aquesta proposta una pèrdua d'influència i de llocs de treball per als seus quadres dirigents.

 

Amb aquesta proposta Badalona no perd cap identitat, com no la va perdre Gràcia o Sant Andreu quan es van incorporar, ja fa molts anys, a la ciutat de Barcelona.

 

Només és qüestió de temps que la racionalitat s'imposi i Catalunya tingui una capital realment potent, amb una organització territorial no tan orientada a satisfer les necessitats de la burocràcia i de l'estructura dels partits sinó al servei real a les persones.