Pocs dies abans de l’inici de la campanya electoral permeteu-me algunes reflexions. Soc dels que no parla mai de polítics ni de classe política. Vaig viure els temps en què posar-se en política només et podia dur a la presó, havent passat abans per la comissaria i, amb sort rebre unes quantes bufetades pel camí. I això et podia després amargar la vida. M’agrada més parlar d’electes.
Les darreres setmanes hem pogut veure un festival de demagògia gairebé transversal. Els estudis gràfics treien fum i es mostraven a les badalonines i badalonins, unes imatges idíl·liques del futur de la ciutat: avingudes perfectament alineades, amb zones enjardinades i amb arbres verds i perfectament podats. Amb nens alegres que juguen, bancs on les persones grans descansen i en algun cas un amable policia que vigila l’escena amb un somriure condescendent.
En altres casos el paisatge era diferent: es podia veure un barri com els de Miami, amb una llengua de mar que arriba fins als portals dels habitatges, tots nous i, en algun cas amb petits vaixells que arriben fins als jardins familiars, imitant les illes artificials de Dubai.
I podríem parlar de les piscines que substituiran les instal·lacions públiques ara espatllades. Seran, segons les imatges publicitades, uns llocs perfectament funcionals, on hi haurà serveis adaptats a les necessitats dels usuaris, amb elements auxiliars perquè es pugui fer esport i al mateix temps tenir cura de la salut de la ciutadania. Sobre piscines s’han vist imatges diferents, perquè segons el partit polític que en feia l’oferta se situaria en un lloc o altre de la ciutat. Prometre no costa diners.
Qui es guiï per les imatges sorgides dels renders podria pensar que s’ha capgirat la ciutat i que, de cop i volta, han millorat fins a límits estratosfèrics les condicions de vida dels badalonins i les badalonines. I malauradament no és així.
Solucions miraculoses com als anys 30
I ja no parlem dels que després de descriure la ciutat com una barreja de Harlem i el Bronx, afirmen que solucionaran tots els problemes, de neteja, de civisme, d’habitatge, de violència, quan arribin (en solitari) a governar Badalona. Prometre solucions miraculoses a problemes molt greus forma part de les receptes del populisme més tronat. A Alemanya durant els anys 30 es feien promeses del mateix estil i tampoc s’explicava el què i el com de la formula que tot ho arreglaria.
Tot plegat mostra que els líders d’algunes, no totes, les forces polítiques que es presenten a les eleccions municipals prenen els ciutadans per babaus, per rucs. Fer promeses surt gratis però incomplir-les perjudica letalment la credibilitat de qui les fa.
Quan escolto o veig el ram de promeses inversemblants que plantegen algunes forces polítiques recordo la imatge del film Bienvenido míster Marshall, en la qual l’alcalde del poble, des del balcó de l’ajuntament fa un curt discurs que comença: «como alcalde que soy, os debo una explicación y os la voy a dar...» repetint en bucle una sèrie de frases que no volien dir res.
La demagògia cada cop dona resultats més minsos. Si fer promeses i incomplir-les era habitual a principis del segle XX, ara és més difícil que aquest mecanisme funcioni. Avui l’alfabetització arriba al 100% de la població. La majoria té accés a Internet i, si vol, pot contrastar les promeses amb la realitat.
La mentida com a eina
Però hi ha altres elements que desgasten també la credibilitat dels electes. Un d’ells és utilitzar la mentida com a mecanisme polític. Hem vist no fa gaire que es prometia en ple municipal que l’alcalde es reuniria amb veïns que li demanaven que intervingués en el seu problema i després la promesa no s’ha complert, ni s’espera. Què els preguntin sobre això als veïns del Remei o a la gent de l’Escola Ventós Mir. L’equip de govern ha establert categories, els que són amics, són rebuts i escoltats i els que critiquen no tenen ni dret al diàleg.
Ningú pot entendre com un govern pretesament progressista descuida l’escola pública local i manté una relació d'idil·li amb la dita escola concertada a la qual se li faciliten instal·lacions que es neguen, a la pràctica, a l’escola de tots.
Coses de les quals no es parla
En el panorama edulcorat que alguns intenten vendre de Badalona no hi caben ni els quatre barris de la ciutat que formen part del llistat dels 10 més pobres de Catalunya. Ningú diu res de la manca de personal necessari per atendre els serveis socials, tot i que, repetim, hi ha diners municipals per assumir aquesta tasca. Ni la pràctica inactivitat per fer front al problema de l’accés a l’habitatge de les classes treballadores. Tampoc es parla del fet que Badalona forma part dels municipis que paga més tard les factures a proveïdors, cosa que explica que moltes licitacions públiques quedin desertes, les empreses no volen treballar amb qui paga amb més de 180 dies de retard.
No es parla de l’etern problema d’una administració municipal ineficaç i esclerotitzada. De la manca de treballadors públics de carrera i de l’accés habitual a l’interinatge. No es parla de com es revertirà la situació esmentada. No es parla de convocar oposicions per fornir més de 300 llocs de treball que no estan coberts en una ciutat on no sobren els llocs de feina.
Ningú diu que molts dels projectes miraculosos que surten als renders no poden tirar endavant perquè no hi ha capacitat per fer els projectes que la llei exigeix, tot i que hi hagi un superàvit de diners escandalós fruit de la poca agilitat administrativa i, potser de què hi ha moltes factures als calaixos.
I així i tot, cal votar i fer-ho, si cal tapant-se el nas. L’abstenció beneficia els que voldrien que no es participés, que els deixem fer sense control, que no els molestem amb reivindicacions tan simples com posar contenidors per a les escombraries, que els bancs trencats es canviïn, que les dutxes funcionin als poliesportius o que hi hagi instal·lacions esportives decents per a tots. Tot molt senzill.
