Segons les últimes enquestes, cada vegada són més els votants de l’extrema dreta.
El baròmetre del CIS d’abril assenyala que més del 42% dels votants de l’extrema dreta del nostre Estat tenen estudis universitaris, vuit de cada deu asseguren gaudir d’una bona posició econòmica, el 38,5% són militars o treballen en algun cos policial i el 27% es dediquen al sector primari.
Ens agradi o no ens agradi, s’entén que aquells que tenen tot el necessari per poder viure sense problemes, sense entrar a qüestionar l’origen de les seves fortunes, no vulguin que res canviï. Són les minories privilegiades en temps passats, segons diuen per la gràcia dels déus, que defensen que sempre hi ha hagut pobres i rics i, per tant, s’ha de continuar així pels segles dels segles, amén.
Pel que fa als joves simpatitzants de les organitzacions d’extrema dreta, han passat de ser el 3,8% el 2019 al 12,4% actualment i les idees masclistes i homòfobes són defensades pel 44,7% en algunes de les seves variants per aquests joves.
Això, ja s’entén menys.
Si actualment la universitat ja no és només per a les classes més benestants sinó que també hi ha estudiants fills de la classe treballadora i, per tant, coneixedors dels problemes que tenen les seves famílies per arribar a final de mes, costa d’entendre que no vulguin canviar les coses per aconseguir que tothom pugui viure amb dignitat i evitar les desigualtats i les injustícies.
I el més greu és que això no només passa al regne d’Espanya sinó a molts estats republicans europeus i del món.
Fa uns anys, dilluns 16 de març del 2015, amb motiu de la celebració del 70è aniversari de l’alliberament dels camps nazis de concentració, es van reunir al parlament de Catalunya estudiants i polítics i van assumir el compromís, a excepció del PP, de lluitar contra el feixisme i per això era necessari construir trinxeres molt fortes. Feixisme mai més, van cridar tots junts, excepte el PP.
Així que poca broma. La bèstia depredadora i extractora de la riquesa del planeta està més viva que mai. Els alumnes disciplinats, esclaus i submisos als dictats dels poderosos creixen de forma exponencial i els avanços aconseguits en les lluites dels últims anys podrien desaparèixer si no aconseguim aturar-los. I no sé per què em ve al cap allò que passa a Andalusia. No hi ha aigua i l’aqüífer de Doñana, un parc declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO, perilla i el president andalús, Manolo Bonilla, del PP, legalitza pous clandestins i una urbanització per a rics, amb camp de golf, en les mateixes entranyes de Doñana.
Però, tornem al nostre relat. Fa molts més anys de la trobada al Parlament de Catalunya, a Badalona, si hi havia simpatitzants d’extrema dreta, que segur que n’hi havia, eren invisibles i no era fàcil trobar-te amb algú d’aquests personatges energúmens i cavernícoles en els diferents barris de la nostra ciutat. Tot el contrari, la majoria dels habitants d’aquests barris eren d’esquerres, com es podia comprovar en cada una de les eleccions, ja fossin locals, autonòmiques o generals. Sempre guanyaven les esquerres.
Badalona era una de les ciutats del cinturó roig de Barcelona i de la convicció que només les organitzacions d’esquerres eren les que es deixaven la pell per aconseguir millorar les condicions de vida de la classe treballadora, defensant els seus drets i lluitant per millorar l’espai comú, ningú no en dubtava. Hi havia consciència de classe i tothom tenia clar que només els partits d’esquerres defensaven el seu benestar. Com també tothom tenia clar que les dretes el que volien era continuar amb els seus privilegis.
Va ser així com es va aconseguir dignificar els barris i tenir equipaments i serveis públics per a tothom. També a les fàbriques les lluites obreres per aconseguir salaris dignes eren el nostre pa de cada dia, així com la solidaritat entre tots els treballadors i les treballadores.
Algú dirà que això ja és història i en l'actualitat tot ha canviat, tot és diferent. Ara ja no hi ha classe treballadora i no cal barallar-se amb ningú. I si hi ha qui té problemes, està a l’atur o té un treball precari és culpa d’ell o d’ella. Com el fet que si hi ha persones que sense treballar gens ni mica guanyem mesades millors que molts treballadors a tota la seva vida és perquè són molt llestes. Són els que viuen a tot drap i amb l’esquena ben dreta.
I és cert que ara tot és diferent. Però això no significa que les persones treballadores a Badalona, i per extensió a Catalunya, actualment no tinguin greus problemes per gaudir d’una vida feliç, amb salaris dignes i serveis públics de qualitat al seu abast. Les xifres de la pobresa són escandaloses, especialment les infantils.
No hi ha desigualtats ni injustícies i tot està bé?
O el que passa, com va dir una de les persones més riques del món, Warren Buffett,: Sí que hi ha lluita de classes, però l’estem guanyant nosaltres, els rics.
El més trist de tot és que qui vota i dona el poder a l’extrema dreta perquè legisli contra els treballadors i les treballadores són les mateixes persones que no poden arribar a final de mes pels salaris de misèria que reben, mentre que els poderosos cada dia veuen com s’incrementen les seves riqueses. I per això volen governs de dretes, ja que els tenen al seu servei.
Ara bé, no sempre la culpa és de l’altre. També és possible que la desconfiança en alguns partits d’esquerres, així com la desafecció política, sigui una conseqüència de les moltes promeses incomplides, la qual cosa ha sigut aprofitada per l’extrema dreta, i no tan extrema, per culpabilitzar a les classes populars de la seva situació i aconseguir, amb les seves mentides i la seva arrogància, fer el seu cau en els barris de classe treballadora. I així, va ser com els ratolins van votar als gats perquè aquest els milloressin, creien, la seva vida. O com hem dit moltes vegades, hi ha qui posa la guineu a cuidar les gallines. I així ens va.
El 28 de maig veurem si tornen a manar els gats o els ratolins tindran una altra oportunitat per canviar i millorar les condicions de vida de les classes treballadores.
I aquesta història que he explicat és per als més espavilats.
