Després de llegir la carta que el Sr. Albiol ha escrit al Sr. president del Govern, he tingut un impuls irresistible d’escriure-li també una carta a ell, el Sr. alcalde de la meva ciutat. Ho he fet com una simple ciutadana corrent que se sent afectada en sentir parlar de forma tan limitada i limitant d’un col·lectiu que es troba en condicions d’extrema vulnerabilitat i indefensió. M’ha afectat que vostè s’hi refereixi amb un deix de menyspreu evident. Bé és cert que no es pot generalitzar en res, és un tema prou complex i jo no ho faré, però alhora hi ha coses que cauen pel seu propi pes, són evidents per a qualsevol que no estigui encegat pel fanatisme, la por o per una mirada extreta de curt termini.
1-No crec que ningú que tingui casa seva, ocupi un local abandonat, vivint en condiciones d’amuntegament insalubre. Ningú en el seu sa judici ho faria, tret que no tingui cap altra oportunitat. És simple. Tots necessitem un sostre, un refugi on sentir-nos segurs. Fins i tot els animals busquen un refugi, un recer. Fins i tot el meu gos, quan arriba a casa, busca el seu racó, on se sent segur. Vostè ho té i ho necessita també. Tots ho necessitem. Això ens iguala.
2-Aquestes persones que vostè “desocupa” també són això, persones i ciutadanes de Badalona. Perquè, vostè, Sr. alcalde, a qui tant se li sent dir que es preocupa per la ciutadania, fa distincions entre ciutadans de primera i altres que no arriben ni a quarta, ja que ni els considera com a tals. Són simplement “conflictius, malfactors, gent de mal viure”, segons el seu codi, per la qual cosa vostè deixa sense drets a centenars de famílies badalonines, reconegudes com a vulnerables, que haurien de ser ateses per l’administració.
3-El problema de l’ocupació no sorgeix per generació espontània, com els fongs, és un problema estructural bàsic.
Si vol, també està convidat a assistir als cada vegada més nombrosos desnonaments que tenen lloc a la nostra ciutat i s’adonarà que, majoritàriament, no són malfaents, delinqüents ni gent de mal viure, sinó persones, ciutadanes també de Badalona, que volen viure dignament. Aquestes persones, COM TOTHOM, es veuen abocades a una situació de màxima vulnerabilitat, com no tenir un sostre, vulnerabilitat que va en increment atesa l’enorme desproporció entre els salaris i el preu del lloguer, i no diguem de les hipoteques. Només cal que una persona es quedi sense feina perquè no pugui atendre el pagament del seu habitatge. Aquest, és un greu problema estructural de la nostra societat, que a Badalona patim de forma especialment greu.
4-Només parla de l’ocupació, però no del dret a l’habitatge ni de la vintena de desnonaments setmanals, ni de la manca d’alternatives que ofereix el seu govern. On anirà la gent desnonada que no tingui una xarxa familiar que els aculli? Ens està dient que aquests centenars i centenars de famílies que pateixen l’amenaça d’un desnonament, són de delinqüents i malfactors?
5-Tractar el problema de l’ocupació i no parlar ni treballar en la seva causa és pa per avui i fam per a demà. És continuar agreujant el problema, per què aquestes persones que es veuen desposseïdes de tot no desapareixeran —potser és el que vostè voldria, però no serà així-, no s’esfumaran per art de màgia, en algun altre lloc apareixeran, dormint pels racons, morint al carrer potser? Deixar la gent sense sortida a la llarga és perillós. Només cal una mica de sentit comú. Faran el que sigui per sobreviure, com faria qualsevol en la seva situació, en resposta a l'instint bàsic de supervivència que tenim TOTHOM.
6— Si un organisme, i la societat ho és, té un membre gangrenat, la solució no és posar una tireta. I això és la desocupació, posar tiretes en lloc d’anar a la causa, a la malaltia que crea la gangrena, si no es tracta la causa, la malaltia continuarà avançant, en aquest cas la pobresa, la vulnerabilitat, la manca d’accés a tota mena de recursos.
7— Per no tenir Badalona no té ni un trist menjador social, ni un centre de dia, ni un simple alberg per a persones sense recursos. Ans al contrari, amb el seu govern es van perdent els ja de per si insuficients i s’arraconen les propostes de millora. Tindrem això sí, l’arbre de Nadal més gran d’Espanya. Còmic, ¿no? Ho seria si no fos tan trist. Fa poc vaig llegir una frase d’un poeta que em va fer pensar una bona estona: «no es gasta en el que és superflu mentre no tingui el que és indispensable». Un altre cop el sentit comú més bàsic, crec que qualsevol persona, fins i tot vostè, hi hauria d’estar d’acord.
La salut, com a metgessa que soc, sempre ha estat la meva preocupació. Per mantenir la salut es treballa amb la prevenció, ja ho diu el refrany, “val més prevenir…”. La societat és un organisme viu. Una societat sana fa polítiques de prevenció, mira a llarg termini, en comptes de posar-hi tiretes i alimentar la por. Aquestes serien polítiques valentes, encara que no donessin vots.
I que consti, perquè no es confongui amb les meves paraules, que no parlo des d’interessos partidistes. Com se sol dir, parlo, i no em cansaré de repetir-ho, des del més bàsic sentit comú, i des del més profund desig que entre tots construïm una societat més sana, on ens cuidem i capiguem tots, sense excepció.
