L'1 d'octubre, que se celebrarà el Dia Mundial de la gent gran. Aquell dia es parlarà i escriurà molt de la necessitat de reconèixer, promoure i garantir els drets humans i les llibertats fonamentals de la gent gran, per a contribuir a la seva plena inclusió, integració i participació en la societat, tal com estableix la Convenció Inter americana sobre la Protecció dels Drets Humans de la Gent Gran.
Ara bé, resulta escandalós que es considerin les persones pensionistes (que cobren majoritàriament entre 600 i 1.200 euros mensuals i, per tant, el 50 % d’elles no arriba al Salari Mínim Interprofessional) com a privilegiats de la societat. Tal com diuen alguns setciències tertulians i opinadors mediàtics. Al mateix temps que no es considera com a tals els posseïdors de grans fortunes, els beneficiaris de rendes altes o els perceptors d'alts salaris, que en conjunt sumen alguns milions de persones.
No cal estrènyer-se el cervell per descobrir les raons ja que, com diu un vell refrany: no s’ha de mossegar la mà de qui et dóna de menjar.
Però tornem a allò nostre.
Aquests dies, pocs parlaran del maltractament i la discriminació institucional cap a la dona gran, quan gairebé el 51 % de la població són dones, amb una bretxa salarial en pensions de gairebé el 40%.
Tampoc se parlarà dels suïcidis i que els majors de 80 anys concentren la major taxa d'aquestes morts a l’Estat espanyol i que Sanitat els ha inclòs com a col·lectiu que requereix atenció prioritària en el nou pla d'acció contra el suïcidi.
Segons l'Enquesta Contínua de Llars de 2020, l'últim any amb dades disponibles, un 44,1% de les dones majors de 85 anys a l’Estat espanyol vivien soles enfront del 24% dels homes. El 2013, el percentatge era del 34%, deu punts menys. Viure sol no és el mateix que patir solitud no desitjada. No sempre va agafats de la mà.
També, un estudi de la Fundació La Caixa realitzat entre persones que acudien en 2021 a centres de majors va trobar que quasi el 70% patien algun tipus de soledat. En la majoria (53,7%) la soledat era 'moderada' mentre en el 10,3% apareixia com a 'greu' i en el 4,5% com a 'molt greu'. De tots els majors als quals es va preguntar, el 41% vivia en parella, el 34% sol o sola, el 12% amb parella i fills i el 7% únicament amb descendents.
Les estadístiques mostren, doncs, un increment alarmant en els casos de suïcidi entre la gent gran, situació que requereix una atenció immediata i especialitzada.
Les dades assenyalen també que els homes grans tenen una taxa de suïcidi més elevada, fet que pot estar relacionat amb la tendència a ocultar els seus sentiments i a no buscar ajuda. Això subratlla la necessitat d'abordar les qüestions de gènere en les estratègies de prevenció i d'oferir recursos adaptats a les necessitats específiques dels homes grans.
Per això, entre altres coses, possiblement el suïcidi en persones grans és una realitat que reflecteix una problemàtica profunda en la nostra societat i que cal actuar per a solucionar.
És essencial reconèixer que el suïcidi no és un acte aïllat sinó el resultat d'un procés complex on intervenen factors biològics, psicològics, socials i ambientals. La depressió, la solitud, la pèrdua de la independència, malalties cròniques doloroses, o la manca de suport social són alguns dels elements que poden influir en la decisió tràgica d'una persona gran de posar fi a la seva vida.
La prevenció és clau en la lluita contra aquesta tendència creixent. Cal desenvolupar programes de suport que incloguin detecció precoç de la depressió, tractament adequat de les malalties mentals, i promoció de la inclusió social. A més, és vital fomentar la comunicació oberta sobre el tema, desestigmatitzant el suïcidi i promoure una major conscienciació sobre la importància del benestar emocional en les persones grans.
Per això, en aquests dies, les persones més compromeses en la millora de la qualitat de vida de tothom hem d’aprofitar per denunciar que vivim en un sistema injust que discrimina i condemna a la gent gran a la precarietat i hem d'exigir als governs mesures per solucionar aquests problemes.
És responsabilitat de tota la societat, però en especial dels governs, actuar per prevenir el suïcidi en les persones grans. Això inclou la creació d'entorns segurs i acollidors, l'accés a serveis de salut mental, a l’habitatge, a residències públiques, sí és el cas, i la promoció d'una vellesa activa i plena com també el dret a percebre una pensió pública digna.
Només així podrem garantir el dret a una vida digna per a totes les persones, independentment de la seva edat. La nostra acció col·lectiva pot fer la diferència en la vida de moltes persones i evitar que el suïcidi continuï sent una realitat tràgica en la nostra societat.
