Encara que resulti reiteratiu, és necessari continuar parlant i escrivint del problema de l’habitatge a l’Estat espanyol i a Catalunya i a Badalona.
Com escriu l’economista Juan Torres, segons les últimes dades disponibles, a l’Estat espanyol hi ha 26,9 milions d'habitatges. Atès que el nombre de llars és de 19,2 milions, resulta que hi ha gairebé 1,5 habitatges per cada família o llar.
Amb edats entre 20 i 30 anys (el grup de població amb major percentatge de preocupació per manca d'habitatge), hi ha 4,9 milions de persones i, alhora, 3,8 milions d'habitatges buits, dels quals més de 400.000 estan a Catalunya i uns 10.000 a Badalona.
També, i convé no oblidar, fa dotze anys, l’aleshores ministre d’economia, Luis de Guindos, de l’inefable i estrambòtic president del govern Aznar (PP), va declarar que el rescat bancari no ens costaria ni un euro i que la Societat de Gestió d’Actius procedents de la reestructuració bancària (SAREB), el banc dolent, es quedaria amb més de quaranta-cinc mil habitatges, vint-i-un mil en construcció, i desenes de milers de parcel·les urbanitzables.
La pregunta que molts ens vam fer aleshores va ser: Per què no es va crear un parc públic d'habitatge amb els actius de la SAREB?
La resposta ja la coneixem: els fons voltor van ser els que van gestionar la liquidació d’aquests habitatges. I el més terrible va ser que a tot l’Estat espanyol, els pisos que van passar a formar part de la SAREB, molts veïns van ser desnonats, tot i tenir els contracte en vigor i pagar religiosament els lloguers.
Tot el contrari que, per exemple, van fer a Irlanda, que van aprofitar fins i tot les promocions inacabades que veiem abandonades arreu del territori per construir habitatge social.
Amb una actuació similar s’hauria acabat amb aquest problema endèmic de falta d'habitatge públic a l’Estat espanyol.
Tanmateix, el Banc d'Espanya ara afirma que cal construir 600.000 habitatges quan el 2023 s'acumulaven al nostre país 447.691 sense estrenar; és a dir, però sense haver trobat qui les comprés.
És curiós que es mantingui aquesta tesi perquè les dades no mostren que això sigui exactament el que es necessita per a resoldre el problema de l’habitatge.
El problema de l'accés a l'habitatge no és que n'hi hagi insuficient nombre d’habitatges. O, ni tan sols, que no es trobin on desitja o necessita viure la gent que no en té, sinó que no es construeix un nombre suficient d'habitatges socials, accessibles per a la població de menor ingrés, especialment els joves amb treball precari i salaris de misèria i per les persones més vulnerables.
Ningú pot negar que per accedir avui dia a un habitatge no només n'hi ha prou que n'hi hagi prou al mercat sinó, a més i sobretot, disposar de prou ingressos per comprar-les o llogar-les.
Com diuen la majoria d'experts són necessàries actuacions globals, de conjunt, que ataquin totes les causes del problema i, sobretot, que es basin en un principi operatiu bàsic i essencial: l'habitatge és un bé públic destinat a satisfer una necessitat social i no un actiu financer amb el qual es comercia amb l'única finalitat d'obtenir benefici.
Per això, cal augmentar la construcció de nous habitatges assequibles, a Badalona i a tot arreu, fomentar el lloguer, controlar els preus o establir que el pagament per accedir-hi no superi un determinat percentatge de l'ingrés.
Però si no es parteix d'assumir, respectar i posar en pràctica aquest principi no es podrà aconseguir mai que els habitatges assequibles que es construeixin siguin habitats finalment pels qui realment els necessiten.
Dit d'una altra manera, com també escriu l’economista Juan Torres, només deixant a un costat al mercat i passant a considerar l'habitatge com un bé públic la provisió del qual ha de quedar assegurada a totes les persones que la necessitin es pot donar compliment a l'article 47 de la nostra Constitució: 'Tots els espanyols tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d'acord amb l'interès general per impedir l'especulació'.
I a l’article 26 de l’Estatut de Catalunya: “Les persones que no disposin dels recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne…” i en l’article 47: “Els poders públics han de facilitar l’accés a l’habitatge mitjançant la generació de sòl i la promoció d’habitatge públic protegit, amb una atenció especial pels joves i els col·lectius més necessitats”.
