La insuficiència de recursos, la rigidesa de la normativa i la manca de transparència sobre les dotacions afecten els centres d'especial dificultat, que acaben assumint la “matrícula viva” i veuen com es cronifiquen les seves dificultats.
Les aules d'acollida es van concebre com un espai temporal d’integració perquè l’alumnat nouvingut adquireixi la competència lingüística en català necessària per seguir les classes ordinàries. A la pràctica, aquesta eina, especialment als centres de màxima i altra complexitat de Badalona, no compleix la seva funció. La manca de recursos, la rigidesa d'una normativa desfasada i la manca de transparència sobre les dotacions fan que aquests centres assumeixin gran part de l’alumnat que s’incorpora amb el curs començat, el que anomenem matrícula viva, amb el consegüent desgast per als equips docents i la seva capacitat d'atendre adequadament l'alumnat.
El funcionament de la matrícula viva accentua aquesta dinàmica. Els centres d’especial dificultat, per tenir ràtios inicials més baixes, són els que reben la majoria d’alumnes d’incorporació tardana, ja que tenen més places lliures. Aquest alumnat, sovint amb necessitats específiques d’acollida lingüística, s’hauria d’incorporar a les aules d'acollida. El problema és que les dotacions d’aquestes aules no augmenten d’acord amb l’arribada d’alumnes i, en molts casos, l’aula d'acollida no té capacitat per absorbir-los tots. La solució que s’aplica llavors és integrar aquests alumnes a les aules ordinàries, sense el suport previ necessari, i traslladant el problema a la resta del sistema.
Aquest flux constant d’alumnes d’incorporació tardana fa que la càrrega de treball per al professorat de les aules ordinàries es multipliqui. Els docents han d’adaptar els continguts a una diversitat lingüística més gran, cosa que impacta en la qualitat de l’ensenyament per a tot l’alumnat. Aquesta situació projecta una imatge d’inestabilitat que, a llarg termini, redueix la demanda de famílies en aquests centres, especialment de les que poden escollir altres opcions. La conseqüència és que aquests centres comencen el curs amb menys matrícula inicial, cosa que els situa de nou com a receptors de matrícula viva, i així es perpetua el cercle viciós.
Normativa que no respon a la realitat
A aquesta situació se li suma una normativa que no respon a la realitat. Actualment, la regulació de les aules d'acollida exclou l’accés d’alumnes que parlin llengües romàniques, com el castellà, el portuguès, l’italià o el romanès. Aquest criteri es basa en la suposada proximitat lingüística, però ignora el fet que la comprensió i l’ús acadèmic del català requereixen un aprenentatge específic. Saber castellà no garanteix entendre o produir continguts en català. La conseqüència d’aquesta regulació és que una part important de l’alumnat que podria necessitar suport lingüístic queda fora de l'aula d'acollida i s’incorpora directament a les aules ordinàries. Això genera un efecte en cadena que afecta el rendiment de tot el grup i afegeix més pressió al professorat. És urgent revisar aquesta normativa i garantir que qualsevol alumne que necessiti suport lingüístic tingui accés a l'aula d'acollida amb independència de la seva llengua d’origen.
Però la problemàtica no s’acaba aquí. Hi ha una altra qüestió fonamental que sovint queda fora del debat públic: la manca de transparència sobre les dotacions de recursos. Els equips directius i els docents no tenen accés a una informació clara sobre quins criteris s’apliquen per atorgar o retirar personal de suport a les aules d’acollida. No se sap quants alumnes nouvinguts són necessaris per garantir la presència d’un docent addicional ni quins factors decideixen la retirada d’una dotació ja concedida. Aquesta opacitat fa que els equips directius no puguin planificar adequadament el curs i desconeguin quines condicions han de complir per mantenir o recuperar el suport.
La manca de transparència es podria resoldre fàcilment. Cada centre hauria de disposar d’un document viu, accessible i actualitzat periòdicament, on s’indiqués la ràtio d’alumnat nouvingut i les condicions per rebre dotacions de suport. Aquest document hauria d’estar disponible per als equips directius, els coordinadors lingüístics i les tutories d’aula d'acollida.
Amb aquesta informació, els centres podrien anticipar canvis i adaptar la seva organització de manera més eficaç. A més, aquesta transparència permetria entendre per què es retiren dotacions d’un any a l'altre i facilitaria la tasca de coordinació educativa.
Trencar el cercle viciós
La solució per trencar aquest cercle viciós no passa per pedaços puntuals, sinó per accions concretes i estructurals. Primer, cal revisar la normativa d’accés a les aules d'acollida. Tots els alumnes que necessitin suport lingüístic haurien de poder accedir-hi, sense excepcions basades en la llengua d’origen. En segon lloc, cal dotar els centres de més recursos humans i materials per garantir una atenció adequada. No es pot continuar amb plantilles inestables i fluctuacions constants de personal. I, finalment, cal garantir la transparència en la informació sobre les ràtios d’alumnes i les dotacions de recursos. L’opacitat actual només alimenta la incertesa i limita la capacitat de gestió dels centres.
Tot i que la solució és possible, requereix valentia política i un compromís ferm amb l’equitat. Els centres d'especial dificultat no poden ser contenidors d’emergència educativa. Han de ser espais d’acollida real, on la diversitat sigui vista com una oportunitat i no com una càrrega. Per aconseguir-ho cal actualitzar la normativa, reforçar les dotacions i garantir la transparència. Trencar el cercle és possible, però només si es deixa enrere la improvisació i es passa a l’acció. Quan això passi, no només milloraran les condicions educatives dels centres d'especial dificultat, sinó que també es reforçarà la cohesió social a tota la ciutat.
