L’any 1976, l’editorial La Gaya Ciencia, va publicar uns llibrets que intentaven explicar-nos el significat i evolució de determinats conceptes ideològics fins aleshores prohibits a l’Estat espanyol. Havia mort el dictador i entràvem en una nova etapa, que es va denominar Transició, i per això calia estar preparats i conèixer el que significaven els feixismes, les dictadures, el búnquer, la ultradreta, etc.
No entrarem a valorar o explicar el contingut dels llibres, però sí que considero important recordar algunes coses.
El llibret sobre El Bunquer, escrit per Antonio Álvarez Solis, comença així: 11 de setembre de l’any de gràcia en curs, 1976. El senyor Fraga Iribarne dona possessió a vuit nous governadors civils. ... Feia quatre o cinc dies que havia mort un altre treballador de la repressió de Vitòria.
No cal recordar que el ministre del dictador Franco, va ser el fundador d’Aliança Popular, avui transformada en el Partit Popular (PP).
En un altre, La ultradreta, de Ramón Pi, es pot llegir: Aquestes característiques de la ultradreta -violència, messianisme, cronofòbia, irracionalitat- adquireixen a Espanya algunes característiques especials, com, per exemple, que el messianisme de la ultradreta espanyola és catòlic.
Pràcticament, és el que defensen algunes dretes espanyoles i, sense cap complex, les ultradretes.
El filosofo José Luis L. Aranguren, un dels filòsofs i assagistes espanyols més influents del segle XX, ens parla del feixisme i com va començar a l’Estat espanyol.
És cert que la història del feixisme i les seves atrocitats està documentada extensament en una gran varietat de llibres i documents, fins i tot en el cinema. Aquests recursos són essencials per entendre com les ideologies totalitàries han sorgit i s'han propagat, així com les conseqüències devastadores que han tingut per a la societat.
Intentar buscar les diferències entre la ultradreta i el feixisme no és gens fàcil, ja que ambdós moviments comparteixen idees, com la supremacia d'un grup sobre altres, la xenofòbia o l'autoritarisme.
Tanmateix, hi ha elements distintius que els separen. Per exemple, el feixisme, originat a Itàlia després de la Primera Guerra Mundial, és una ideologia política específica amb característiques ben definides, com el culte al líder, el nacionalisme extrem, i l'organització estatal totalitària.
Com es diu en les pel·lícules: qualsevol semblança amb el que passa en alguns territoris de l’Estat espanyol, és pura coincidència. O no?
D'altra banda, la ultradreta pot referir-se a una varietat més àmplia de moviments que, tot i que poden incloure elements feixistes, no necessàriament s'ajusten a la definició estricta del feixisme.
A més, la ultradreta pot operar dins del marc democràtic, encara que amb postures que poden ser considerades com a antidemocràtiques, mentre que el feixisme busca substituir completament l'ordre democràtic per un sistema totalitari, si bé, si fa no fa, és el que alguns dirigents de la dreta extrema i de la ultradreta defensen.
Per això, és important reconèixer aquestes diferències per entendre adequadament els moviments polítics actuals i la seva influència en la societat. La discussió sobre aquests termes és vital per a la consciència política i la defensa de la democràcia.
L'ascens de la ultradreta en diversos països de la Unió Europea ha generat un ampli debat sobre les seves possibles repercussions en la democràcia, la cohesió social i la convivència.
Ara bé, aquest fenomen no és nou, com ja hem vist, però ha guanyat visibilitat en els últims anys, amb partits d'ultradreta que han aconseguit representació significativa en parlaments nacionals i ajuntaments i fins i tot han entrat en governs, gràcies al blanqueig del PP.
Ara resulta que la Meloni, actual presidenta del Consell de Ministres d’Itàlia, i altres dirigents i governants europeus, ja no són feixistes i cal governar amb ells, segons diuen els dirigents del Partit Popular (PP).
És evident que aquesta situació ha provocat preocupació entre amplis sectors i organitzacions de la societat que veuen en aquestes ideologies un retrocés als valors democràtics i un augment de la polarització.
Tanmateix, és important destacar que la resposta ciutadana davant d'aquest auge de l’extrema dreta ha estat notable, amb manifestacions i moviments socials que expressen el seu rebuig a les polítiques considerades xenòfobes o contràries als principis de la Unió Europea. Aquesta dinàmica reflecteix la vitalitat del debat públic i la importància de la participació ciutadana en la defensa dels valors democràtics.
La democràcia, amb tots els seus defectes i desafiaments, roman el millor sistema que tenim per garantir la llibertat i la igualtat per a tots, i qualsevol amenaça contra ella ha de ser reconeguda i confrontada amb determinació.
No es pot blanquejar el feixisme si no es vol ser còmplice d’allò que defensen els seus dirigents.
