Arran de l’emissió del primer capítol d'Històries d’escola a TV3, molts amics i coneguts m’han preguntat com és l’ambient a l’aula al meu institut. Potser s’esperaven una resposta tranquil·litzadora, que digués que “això aquí no passa”, però no puc fer-ho. El que mostra la sèrie —on una tutora de 3r d’ESO es mostra sobrepassada pels discursos masclistes del seu alumnat— no només em sembla encertat, sinó que fa curt.
Fa anys que faig classe a un centre de Formació Professional de Badalona, i els últims cursos he vist créixer amb preocupació l’adhesió d’alguns joves a discursos masclistes, racistes, homòfobs i fins i tot franquistes. El que abans eren comentaris esporàdics, ara es repeteixen amb una freqüència inquietant. Es posen en dubte les desigualtats de gènere, es banalitza el feixisme, es menysprea el valor de la democràcia i es normalitzen insults com “maricón”, “moro” o “feminazi” com si fossin acudits inofensius.
No parlem només de manca d’educació o d’immaduresa. Parlem de joves que, a través de TikTok, YouTube o Twitch, reben diàriament missatges embalats amb un llenguatge que entenen, amb estètica de rebel·lia i disfressats de “llibertat d’expressió”. I aquests missatges provenen d’influencers que han sabut convertir l’odi en una mercaderia viral, que genera likes i seguidors. Com deia fa poc el politòleg Oriol Bartomeus, hem descobert tard que existeix un submon digital on el masclisme, el racisme i la ultradreta circulen sense fre ni contrapès.
Garcia Albiol, a Badalona
El més trist és que aquests discursos no només arriben de les xarxes socials. També venen de l’àmbit institucional. A Badalona, l’alcalde Xavier Garcia Albiol és un exemple flagrant de com la política pot alimentar els prejudicis més perillosos. Les seves declaracions xenòfobes, com aquella en què insinuava que els veïns haurien d’actuar pel seu propi compte contra joves d’origen marroquí, no són només irresponsables: són gasolina sobre una foguera que molts intentem apagar dia a dia dins les aules.
Com a professor, em sento sovint desbordat. Debatem, contrastem fonts, treballem el pensament crític. Però quan l’alumne et respon que “les dades oficials estan manipulades”, t’adones que no estàs discutint sobre fets, sinó contra un relat emocional i blindat. I aquest relat sovint arriba abans que nosaltres.
La sèrie Històries d’escola ens recorda una cosa fonamental: l’escola és un mirall de la societat. I si dins de les aules hi entren discursos d’odi, és perquè fora se n’han deixat créixer. Les respostes han de ser col·lectives. Com a societat, hem de triar: o defensem l’educació com a espai de respecte, democràcia i convivència, o deixem que l’aula sigui ocupada per aquells que odien tot allò que ens ha costat dècades aconseguir.
El feixisme, el de veritat, el que nega la memòria, l’empatia i la diversitat, no entra un dia de cop. S’instal·la a poc a poc. Fa broma. Provoca. Busca complicitats. I quan ens n’adonem, ja hi és.
I sí, passa aquí. També a les nostres aules. També a Badalona. I no, no és cap exageració. És el que veiem —i patim— cada dia.
