Badalona: ciutat referent en la defensa dels drets culturals

Rosa Carbonell

Directora de Teatre La Llavor (teatrelallavor.com) i gestora cultural

Badalona: ciutat referent en la defensa dels drets culturals


twitter share   facebook share

Falten pocs dies per les eleccions municipals i per als professionals del sector cultural se’ns fa difícil digerir el menysteniment que mostren tots els programes electorals (i que han mostrat els governs de torn des de l’ajuntament) cap a les polítiques culturals. Quines línies estratègiques s’han dut a terme fins ara a Badalona per la defensa del dret a participar en la vida cultural a la ciutat? Hi ha algun partit disposat a dissenyar i implementar un pla per a la defensa del bé comú cultural d’aquelles que habitem el municipi?  Quan diem aquí “bé comú cultural” el què volem dir és procomú, és a dir: el conjunt de coneixements, idees i obres culturals que ens pertanyen com a societat i que, per tant, connecten directament amb la nostra defensa del dret fonamental a l’accés a la vida cultural de Badalona i a la producció artística. I per què el procomú? Perquè cadascuna de nosaltres som d’alguna manera propietàries d’aquests béns, hereves col·lectives de les idees, inspiracions i generacions que ens han precedit. I, si en som propietàries, tenim el dret i el deure de prendre decisions al respecte.

 

En els últims anys hem estat testimonis de com a la nostra ciutat, amb un govern del canvi certament esperançador en l’àmbit de la defensa dels béns comuns, es treballava enèrgicament per implementar estratègies de participació i democratització de les línies d’acció de la ciutat, tot facilitant una presa de decisions compartida amb la ciutadania. Tot allò que definim com a públic no ha de ser necessàriament gestionat per l’administració, i és una tesi que aquell mateix govern va defensar amb rigor, per exemple, en la posada en pràctica dels pressupostos participatius d’inversió de 2016.

 

Malauradament, els esforços en l’àmbit de les polítiques culturals no han estat mai els mateixos. Les expressions artístiques i culturals formen part de la nostra dimensió identitària, personal i social, i per tant hem de poder prendre decisions participades al respecte, com a ciutadania. L’interès pel procomú ha de ser, per força, col·lectiu, i no individual ni privatiu. I la mancança de línies estratègiques en matèria de polítiques culturals fa evidenciar un oblit important en relació a la defensa de l’equitat d’aquelles que habiten, que habitem la ciutat.

 

Pensar en polítiques de defensa dels drets culturals no ha de ser, necessàriament, pensar en infraestructures. No tot depèn de grans pressupostos, ni del nombre d’equipaments dels quals es disposa. La política cultural és també facilitar els camins d’allò que és cultural al llarg de tot el territori, vehicular el què s’impulsa des dels carrers, interconnectar propostes i agents, agitar, fer possible.

 

El perquè del menysteniment

No saber per on començar és, molt probablement, l’origen dels mals de molts municipis que volen treballar en la defensa dels drets culturals. I aquí proposem un punt de partida summament senzill, però necessari: l’autoavaluació. Quines desigualtats existeixen a Badalona en les tres dimensions dels drets culturals (1)? 

  1. En l’àmbit de la participació, podem avaluar com es produeix la pràctica artística, formativa i associativa en l’àmbit cultural a Badalona i prendre les mesures necessàries per treballar per l’equitat sent conscients de totes les desigualtats que es produeixen en relació als recursos i a les diferències. També podem avaluar sense prejudicis què hi ha darrere de la manca de participació a les activitats culturals i programacions que són impulsades des de l’administració. La baixa assistència respon només a una manca d’interès pel fet cultural? Qui ha decidit què? Altra vegada, prou de paternalismes: allò que és públic, de totes, ha de ser decidit per totes.

 

  1. En l’àmbit de la producció: en quines condicions laborals treballen les nostres professionals de l’àmbit artístic i cultural? Estem facilitant espais físics de creació, espais teòrics d’intercanvi, programes de suport a la creació? Tenim una relació discrecional amb les creadores professionals de la ciutat, o som capaces d’establir programes públics i exercir la transparència en les nostres accions?

 

  1. En l’àmbit de la decisió, estem fent possible que totes aquelles persones amb interès pel sector cultural prenguin decisions vinculants respecte a les polítiques públiques de cultura? Més enllà de preguntar a la ciutadania, som capaces de fer-ne un retorn? D’assumir la responsabilitat que s’adquireix com a administració quan es realitza una pregunta?

 

En un altre espai més ampli podem seguir desglossant estratègies, exemples d’accions i oportunitats. Quedem-nos avui amb la idea d’una gran oportunitat: que el titular d’aquesta carta de desitjos es faci real i que la nostra ciutat, Badalona, deixi enrere velles pràctiques i esdevingui referent en l’exercici de les polítiques culturals del bé comú. 

 

Som conscients que el què aquí es proposa és, en molts sentits, obrir camí. Pot requerir de grans esforços innovar en una matèria històricament desatesa.  Però si volem reconèixer l’heterogeneïtat del nostre municipi en totes les seves dimensions hem de poder contribuir, des de les nostres possibilitats com a continent creatiu, a revertir les desigualtats d’accés a la cultura existents a la nostra ciutat. 

Cal valentia, sí. 

Ens hi posem?

 

Nota:

 1 Nicolás Barbieri –prof. de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma i investigador de l’IGOP- té un treball exhaustiu en relació a les dimensions dels drets culturals molt interessant per a qui vulgui aprofundir en la matèria. Els seus articles es poden consultar a: www.ubicarse.net