Sense el cant no hi ha revolució

Màrius Alfambra

Músic

Sense el cant no hi ha revolució


twitter share   facebook share

Quan l'espurna de la misèria, la injustícia o la repressió encén la flama de la revolta, el poble surt al carrer a manifestar la seva indignació, els seus anhels de justícia i la voluntat de transformar la societat. Sovint aquests sentiments o aspiracions s'expressen a través de cants populars emblemàtics que simbolitzen o representen un imaginari col.lectiu emancipador.

 

La música no és la responsable directa del sorgiment de moviments socials però si que és una expressió viva d'aquests, sempre els acompanya i els potencia, doncs en un context de protesta el cant col.lectiu esdevé un canal a través del qual el grup connecta emocionalment, sintetitza les seves aspiracions, reafirma la seva voluntat d'existència, s'apodera i es conjura per assolir un nou horitzó de llibertat.

 

Hi ha cançons escrites amb un clar missatge polític o amb l'objectiu de generar un impacte en la societat, però és la gent qui, tot cantant-les, els hi atorga rellevància social i les converteix en un veritable artefacte polític. Hi ha múltiples exemples al llarg de la història contemporània, cançons que entonades a l'unisò per milers de persones han servit per empènyer, sacsejar i fer caure els murs del poder o l'statu quo. Des de cançons populars que després han esdevingut himnes com La Marseillaise a la revolució francesa, Els Segadors en les diferents lluites històriques de Catalunya o l’Nkosi Sikelel’i Afrika contra l’apartheid a Sudàfrica passant per cançons de protesta com L’Estaca de Lluís Llach, Que Volen Aquesta Gent? de la Maria del Mar Bonet, A Galopar de Paco IbañezLa mauvaise réputation de Georges Brassens, Yo Pisaré las Calles Nuevamente de Pablo Milanés, Gula Para A Libertaçao De África de Carlos Lamartine, Neria d’Oliver Mtukudzi, I Wonder de Sixto Rodríguez, This Land is Your Land de Woody Guthrie, Blowin’ in the Wind de Bob Dylan, Reclaim the Night de Peggy Seeger o We Shall Overcome de Pete Seeger i un llarg etcètera, totes elles han tingut més poder i impacte social del que els seus autors i compositors haguéssin pogut imaginar mai. Per a endinsar-se en el món de la cançó popular i política del segle XX i aprofundir en el poder social de la música recomano llibres com «Músicas contra el poder» de Valentín Ladrero i «Sound System» de Dave Randall. 

 

Dos anys després del referèndum d'autodeterminació, Catalunya viu un altre octubre convuls. Com a resposta immediata a la sentència del judici de l’1-O ha començat un nou cicle de fortes mobilitzacions amb un dels episodis de més impacte internacional: el bloqueig a l'Aeroport del Prat. Des de tots els racons de la terminal es van cantar cançons com el Bella Ciao (pel cant emblemàtic antifeixista que és i no per ser la banda sonora d’una sèrie de Netflix), l'Estaca (donant plena vigència a les reivindicacions de la transició) i evidentment Els Segadors. Perquè malgrat hi hagin intents com el de El Niño de Elche y Los Planetas de presentar l'himne de Catalunya com un «cant retrògrad del catalanisme», Els Segadors amb la lletra d’Emili Guanyavents (1860-1941; un tipògraf i poeta de cercles socialistes i del primer anarquisme) sempre ha format part del cançoner revolucionari juntament amb cançons com La Internacional i té un rerefons inequívocament popular, reivindicatiu i emancipador.

 

Com canta la badalonina Maria Arnalamb paraules de Joan Brossa, «La gent no s’adona del poder que té». És cert, i calen experiències com l'1-O o el 14-O per prendre’n consciènciaPotserla millor medicina per vèncer la por i passar a l’acció és cantar, cantar junts per adonar-nos del poder que tenim i sobretot, utilitzar-lo. Cantem?