L’Ozymandias modern

Plataforma Salvem Ca l'Andal

L’Ozymandias modern


twitter share   facebook share

L’ésser humà ha usat les pedres per bastir les seves civilitzacions, grans i petites, importants o anònimes, per refugiar-s’hi i sobreviure, per engalanar-se, per negociar. I, així, ha anat configurant la seva història, des dels temps més antics fins als actuals, teixint-la pedra sobre pedra, sepultant-se sovint a si mateix i, més sovint del que pensem i sabem, fent-hi negoci.

 

La història de les civilitzacions es llegia en les pedres que deixaven enrere. La posteritat era marcada pels monuments que les pedres erigien. Fins i tot,  quan ja havia caigut i ningú ja no el recordava, les restes del regne d’Ozymandias parlaven per ell entre la sorra del desert. Si P. B. Shelley escrivís ara, no faria d’Ozymandias un «rei de reis», el faria polític, constructor, especulador immobiliari. El seu objectiu no seria construir per la supervivència, per la majestuositat o per la posteritat. Possiblement, el seu objectiu seria destruir per construir.

 

Badalona, com altres ciutats, exemplifica aquest Ozymandias modern. Hem vist sacrificat el nostre patrimoni durant dècades pel bé de la construcció per a la construcció. Allò que en un inici, pels volts de la dècada dels seixanta del segle XX, va ser construir per a la subsistència, es va convertir en construir per l’ambició i el negoci. Així, vam veure com queia la torre de Quinta Elvira i la meitat de les masies de Bufalà, que en tenia una desena, entre d’altres. En el nom del progrés, un progrés que emmascarava, i encara emmascara, cobdícia i especulació.

 

Nosaltres podríem marcar avui una data, que serà oblidada probablement com Ozymandias, en els propers mesos, i que marca la continuació del rumb especulatiu de Badalona. Aquesta data és  febrer del 2020. Després de quasi cinc anys de lluita, hem vist caure allò que a Bufalà diem «La foneria» o la «la foneria de Ca l’Andal», una fàbrica al costat d’una masia del segle XV. I diem «caure» per neutralitzar aquesta eventualitat, per desproveir-la de tota acció i intencionalitat. Podríem usar «enderrocar», «fer caure» o «enrunar», però si ho féssim estaríem assenyalant perpetradors i culpables.

 

La foneria era també coneguda, o almenys així va ser el primer record que tenim d’ella, com la «Fundición Gris». Constituint-se formalment l’any 1943, va tenir quasi quaranta anys d’activitat i va ser el lloc de treball de part del veïnat del barri de Bufalà. Ha format part, de manera indestriable, de la història recent de Ca l’Andal. Ha estat part del conjunt patrimonial de Ca l’Andal, juntament amb la Mina del Comú. Aquestes tres peces han sempre dotat aquella zona de particularitat i unicitat perquè totes tres ens explicaven diferents èpoques de la nostra història.

 

Des del primer moment, l’Ajuntament de Badalona no ha mostrat interès en conservar-la. Va ser el 2016 quan es va redactar oficialment el projecte que, entre altres coses, preveia –i que finalment ha complert– enderrocar la foneria. I, també part del mur perimetral, tot plegat un cost innecessari, com també la «neteja d’herbes», que ha anat en detriment pressupostari de la masia. Va ser des d’aquell moment fins ara que ens hem mostrat contraris a l’enderroc perquè, primer, crèiem que la conservació del patrimoni, de tot el seu conjunt, era necessària perquè les properes generacions coneguessin la seva història, i la veiessin restaurada. I, segon, perquè el pressupost era limitat (i finalment ha quedat curt) i volíem destinar-lo completament a la teulada i estructura de la masia.

 

Hem batallat contínuament, sense aturador i des de l’anonimat del voluntariat per la foneria, el mur, la Mina del Comú, la masia de Ca l’Andal i el seu entorn verd. Ens hem barallat contra murs de pedres personificats per defensar allò que mai ningú no defensava i que tothom donava per sentenciat fa cinc anys. «Ca l’Andal, allò és impossible, traieu-vos-ho del cap» ens va dir un polític extraoficialment quan començàvem el reclam. Amb el veïnat vam retornar-la de l’oblit i l’abandó i la vam situar, amb força, crit i tossuderia, en primera línia d’actualitat i vam estendre la seva història a la ciutat, la vam fer visible perquè més infants i adults la coneguessin i la valoressin. 

 

Per últim, volem agraïr a tots els veïns, veïnes i entitats de la ciutat les mostres de suport que ens han fet arribar durant aquests últims dies. Seguirem fins al final, «davant de cent portes barrades», fins a veure Ca l’Andal i el seu conjunt completament restaurada i oberta al veïnat de Badalona.