Laboratori en fallida

Jaume Oliveras i Costa

Escriptor

Laboratori en fallida


twitter share   facebook share

Fa un temps, un reputat periodista badaloní, amb seu a Madrid, posà de moda parlar de Badalona com a laboratori polític on era possible fer un munt de proves sobre la gestió municipal. No era gratuït el fet que al govern de la ciutat han fet estada tots els partits de l'arc ideològic, des dels comunistes fins a la dreta popular, segons el moment i els interessos no sempre confessables. Ciutat complexa i poc vertebrada, ha estat un territori ideal per experimentar-hi formes de govern contraposades i antagòniques.

 

A la vegada ha vist emergir alcaldies amb nom propi, d'aquelles que han deixat petge i han estat referents fora de la ciutat. Noms amb imatge i biografia, tant en positiu com en negatiu, doncs la gestió del laboratori portava les seves pròpies contradiccions. En moments determinats les provetes han tret fum i fins alcaldes i alcaldesses amb poca vida de comandament han escrit el seu nom en la història local, mentre creaven bosses de seguidors eterns i de detractors irreductibles. Dels laboratoris surten singularitats.

 

En la llei del pèndol, la governabilitat ha anat de banda a banda, però sempre passant per la centralitat socialista. S'ha dit i repetit que sociològicament Badalona és sociata i moltes vegades el moviment electoral sembla demostrar-ho, tot i que després es pot comprovar que darrere hi ha un vot impersonal que periòdicament arriba a embafar als electors. Per demès, alguns governs socialistes no han deixat gaire bon gust de boca, si bé una política clientelar els ha permès sobreviure.

 

Quaranta anys de provatures han portat, en aquest darrer mandat, a intentar la quadratura del cercle, quan el tic antialbiolista imposava el “tot abans que Albiol” i donava l'alcaldia al candidat socialista, tercer en discòrdia i sense lideratge provat, que es disposava a governar amb absoluta minoria i nul·la capacitat de gestió, per dir-ho d'una manera suau. Encara, una disputa de galls al mateix galliner i el desencert en cercar complicitats entre la paperera de la història, han conduït el govern a un carreró sense sortida.

 

La ciutat pateix la manca d'acció de govern, molt marcada per la debilitat programàtica però més influïda per la incapacitat en la gestió diària. Res no es mou, ni un ascensor espatllat quasi fa un any ni unes biblioteques que han de tancar quan no poden suportar la manca de manteniment. Res no funciona quan els despatxos municipals detecten manca de material d'oficina o les entitats esperen diners dels quals han fet bestreta. Res no se soluciona quan els regidors s'amaguen quan sorgeix un problema.