Infants en situació de vulnerabilitat a La Salut Alta

Maria Nadeu

Directora de la Fundació Salut Alta

Infants en situació de vulnerabilitat a La Salut Alta


twitter share   facebook share

A mesura que passen les setmanes, sentim la por al cos; por de contagiar-nos, que deriva en la nostra por de patir, por de morir, por de veure patir o morir éssers estimats. Sortim poc de casa, perquè ens ho manen i perquè no ens volem exposar ni exposar els altres. Mirem les notícies i ens parlen de xifres llargues de morts, de pandèmia, de canvis en el sistema mundial, de crisi sanitària i econòmica.

 

Patim per la nostra empresa, la nostra feina; demanem l’atur, i  descobrim que les ajudes a autònoms no són allò que des del Govern s’havia promès, i ens toca, durant un temps, estrènyer el cinturó, renegociar el lloguer o fer ús dels estalvis. 

 

Alguns també tenim els fills a casa i ens toca fer de mestres; el pare, mare, avi o l’àvia són lluny, hi parlem sovint i, fins i tot, ens veiem per vídeo; fem jocs online amb els amics i estem descobrint noves maneres de relacionar-nos en la distància.

 

El perill comú és el Covid-19. Un exèrcit de metges, infermers i personal sanitari lluiten per salvar el màxim de vides possibles i alleujar el patiment i dolor de bona part de la població; fins i tot s’han fet experts en acompanyar els últims moments de moltes persones a qui els familiars no podran acomiadar. I aprenem a elaborar dols difícils i angoixants des de la distància. 

 

Però el Covid-19 no és l’únic perill a Badalona. Fa temps que les entitats socials alertem d’un altre perill: el de la desigualtat i l’exclusió social que a Badalona afecta grans “bosses de població”, és a dir a moltes persones. Amb un màxim exponent en la situació de l’habitatge, però amb un conjunt d’altres factors que fa que, avui, la vida de milers de persones a la ciutat sigui una lluita diària per la supervivència, física i emocional. 

 

En aquesta situació de confinament actual, aquestes dificultats s’han agreujat, i molt. Perquè persones que vivien dia a dia amb ingressos inestables, insuficients i majoritàriament submergits, el primer dia del confinament es van trobar sense ni opcions de guanyar-se la vida ni de demanar prestacions, subsidis o crèdits. Amb tres o quatre infants a casa, la nevera buida i l’angoixa immensa de no saber com omplir-la. Notant la febre i sense termòmetre per controlar-la. Volent fer dibuixos i sense papers, ni llapis, ni colors. Volent parlar amb la família llunyana i sense wifi, o fins i tot sense dades al mòbil. 

 

El perill, en aquest cas, no és el virus. És una situació social que ja hi era abans de la crisi, i que el confinament ha agreujat i “contagiat” a més famílies. Es mostra amb tota la seva cruesa la fragilitat en què viuen moltes persones a la ciutat, especialment en alguns barris, i que impacta directament en molts infants i adolescents. I que no pal·liarà, i molt menys solucionarà, una beca menjador de 20€ a la setmana que només obtindran alguns infants de primària (i que en alguns casos està trigant tres setmanes a arribar), o una ajuda puntual d’aliments o material. 

 

Tal com apunta l’informe FOESSA 2019 sobre exclusió social, que recomano llegir, l’exclusió és la suma de diversos factors de risc que pateix una persona, i que afecten més virulentament a les famílies amb infants, les dones o les persones immigrants. És cert que moltes persones, moltíssimes, han perdut la feina aquests dies; però això sol no significa entrar en una situació de risc d’exclusió. Prestacions socials com l’atur serveixen, justament, per evitar-ho, però també el suport familiar, la xarxa social, les entitats i associacions, un habitatge digne o una bona formació fan ben reals les possibilitats de sortir-se’n un cop tornem a la normalitat (i tard o d’hora hi tornarem). 

 

El risc per a famílies com les que coneixem a la Salut Alta, en aquest moment de confinament, el situo principalment en tres factors. 

 

El primer és l’habitatge. La situació de l’habitatge és greu des de fa molt de temps en alguns barris com La Salut. Per dos motius bàsicament: la dificultat d’accés, que fa que moltíssimes famílies estiguin vivint en pisos ocupats o paguin lloguers desorbitats; que s’hagi arribat a dur a terme un desnonament diari al barri; que hi hagi gent que, fins i tot, hagi acabat vivint en tendes al carrer durant mesos... infants inclosos! La demanda d’habitatge al barri, per la gran densitat que pateix (de les més altes d’Europa) ha fet augmentar molt els preus, i molta gent se n’aprofita. Diverses famílies de quatre o cinc membres viuen en habitacions rellogades de pisos compartits perquè no han pogut trobar res més, o fins i tot separades en pisos diferents. 

 

Seguim amb l’habitatge. L’altre motiu, igualment greu, són les condicions de vida insalubres (o infrahumanes) en què viuen algunes persones. Soterranis sense ventilació; humitats o goteres constants; aigües fecals als patis de llums; amuntegament en espais petits; lavabos compartits amb desconeguts; manca de subministraments; fred permanent; plagues d’insectes; manca de mobles o utensilis; limitació horària per utilitzar els espais de servei de la casa. La llista és llarga. I és greu. No només per una qüestió de salut, sinó pel perill que l’amuntegament derivi en tensió, violència, maltractament. Si ajuntem els dos conceptes, confinament i condicions d’insalubritat, a l’Administració (local, estatal) li hauria d’activar totes les alarmes. Situem ara els infants en aquests pisos i ja podem constatar que ens estem saltant tots els Drets dels Infants (que al novembre celebràvem a tots els mitjans). 

 

El segon factor de risc que s’ha agreujat amb el confinament és el del consum. Com apuntava al principi, les feines intermitents en economia submergida van ser les primeres que van desaparèixer amb el confinament. I van deixar moltes famílies sense recursos suficients per poder viure. És cert que algunes reben ajudes des de serveis socials, però en la majoria de casos són insuficients per fer front a les despeses que genera una família nombrosa. I en molts casos, pares o mares, sobretot elles, es troben decidint entre pagar lloguer, subministraments, o pagar aliments, bolquers, despeses fungibles o, fins i tot, entre fer-ho servir o prestar-li a la veïna. Decisions que, a més a més, poden abocar les famílies a situacions futures de desnonament, problemes de salut, deutes amb l’entorn, etc. 

 

Un tercer factor que genera més desigualtat en confinament és l’educatiu. Especialment té a veure amb l’accés a internet/connexió i el fet de no tenir ordinador o tauleta digital. Els que som pares i mares ho sabem: la majoria d’escoles s’han posat les piles i envien un munt de deures i activitats per fer. I no només escoles, sinó extraescolars, museus, biblioteques, teatres, etc. Tenir wifi s’ha convertit en una necessitat bàsica per a l’oci, per a les relacions i per l’educació. La bretxa digital, per tant, ara mateix es troba al pilar del desenvolupament formatiu dels infants. Però no només això; els adults de casa ens hem convertit en els mestres o, si més no, acompanyants, dinamitzadors i consultors de les tasques escolars. Què passa quan només hi ha un adult? Què passa si és analfabet o no ha acabat la primària, com li passa al 41% dels adults del barri de la Salut? I si a més ningú de casa no pot rebre tasques de l’escola perquè no té connexió?

 

Tot plegat ho acompanyem des de les entitats, les quals hem canviat de la nit al dia els nostres canals d’intervenció, però no la nostra essència de ser al costat de les persones que pateixen. Contactem, escoltem, traiem angoixa, informem, derivem, oferim, ajudem, fem teràpia i eduquem. I des de serveis socials, també, amb molt pocs recursos, massa pocs. Més que mai, ens calen uns governants que ara no contemplin partidismes i que s’uneixin davant d’aquesta situació excepcional per proposar mesures excepcionals que puguin tenir recorregut en el temps. Més que mai cal un projecte de ciutat amb un lideratge fort, que contempli tots els actors i sigui coordinat i resolutiu. Les entitats de barri seguim al peu del canó, amb tots els mitjans que disposem. La ciutat n’ha de ser conscient i ha d’estar a l’altura, ja que el patiment de molts ciutadans i ciutadanes, i especialment dels infants i adolescents, és possible que marqui el futur de Badalona, a mitjà i llarg termini.